El conte de Nadal del ministre

Vet aquí que una vegada un minis­tre de Trans­ports se’n va anar de comiat de sol­ter a Madrid i es va des­per­tar l’endemà a Vic, incapaç de recor­dar res del que havia pas­sat la nit ante­rior. Ara el lec­tor pot­ser espera que faci un flash­back per recórrer les pas­ses fetes pel minis­tre i els seus amics les hores prèvies, com en aque­lla pel·li de Resacón en Las Vegas. Però no ho faré, perquè em sem­bla més interes­sant expli­car com el senyor minis­tre va haver de tor­nar a Madrid en trans­port públic i sense mòbil.

El pri­mer que va sen­tir el minis­tre en inten­tar lle­var-se va ser que dins del seu crani s’estava cele­brant una batu­cada. Va treure el cap per la fines­tra de l’habi­tació d’un hotel on no recor­dava haver arri­bat. A fora plo­via a bots i bar­rals. No tenia mòbil, ni car­tera, només uns quants euros a la but­xaca dels pan­ta­lons. Sort que a recepció li van dir que estava tot pagat i li van dei­xar un parai­gua de cor­te­sia.

Quan va arri­bar a l’estació amb els camals i els mit­jons xops, es va assa­ben­tar que la línia de roda­lies estava tallada perquè, després de molts anys de rei­vin­di­ca­ci­ons, havien començat les obres de des­do­bla­ment de la via. Els busos alter­na­tius s’omplien de seguida i es va haver d’espe­rar mitja hora ben bona abans d’acon­se­guir pujar-hi. Un cop en marxa, avançaven len­ta­ment perquè era hora punta i la pluja havia enne­grit el cel i reduït la visi­bi­li­tat dels con­duc­tors. Gai­rebé estava a punt d’ador­mir-se quan l’autobús els va dei­xar a la pri­mera estació on era pos­si­ble aga­far de nou el tren. Com que havia pujat en un dels últims busos, en arri­bar el tren ja era ben ple de per­so­nes endor­mis­ca­des i paraigües rega­li­mant. S’estava dret, amb els peus ficats en dos dits d’aigua ento­llada i bruta, i envol­tat d’altres per­so­nes que tam­poc no havien acon­se­guit asseure’s i que, de tant en tant, expul­sa­ven aire per la boca, visi­ble­ment de mala llet. Anava pas­sant el temps i allà ningú no els donava cap mena d’infor­mació per mega­fo­nia. Al cap d’una bona estona, algú que estava escol­tant la ràdio es va assa­ben­tar que hi havia un pro­blema amb una catenària i que totes les línies de roda­lies esta­ven afec­ta­des i ana­ven amb retard. No podia seure. Estava can­sat i res­sacós. Els peus, xipo­lle­jant des­a­gra­da­ble­ment. Minuts més tard el tren es va posar en marxa entre aplau­di­ments sarcàstics i male­dic­ci­ons dels pas­sat­gers. Es va ado­nar que afor­tu­na­da­ment ningú no sabia quina cara feia el minis­tre de Trans­ports, perquè encara li hau­ria tocat sor­tir per potes.

Tota la xarxa estava afec­tada i van haver de tor­nar a parar, bai­xar i cami­nar una estona fins a poder pujar en un altre tren que els espe­rava una mica més enda­vant, perquè el tram encara era de via única. Cami­na­ven pel cos­tat de la via, amb els paraigües oberts i el vent de cara. El minis­tre es va atu­rar a aju­dar una dona gran que no podia arros­se­gar la bossa que por­tava. Una noia es va posar a plo­rar perquè no arri­bava a un exa­men impor­tant. Un home amb mocas­sins va rellis­car sobre la grava mullada i, amb els lla­vis cris­pats, es va recor­dar de la mare del minis­tre i de tots els seus com­panys d’exe­cu­tiu. La majo­ria de pas­sat­gers, però, avançaven resig­nats i en silenci perquè allò era el pa de cada dia.

Com que havia que­dat endar­re­rit per aju­dar la dona, de nou quan va pujar al vagó el minis­tre es va haver de que­dar dret. Aquesta vegada el tren no va tri­gar gaire a tor­nar-se a posar en marxa. Tenia calor per l’esforç del recor­re­gut a peu i esgar­ri­fan­ces de fred per la camisa mullada engan­xada a la pell. Prop d’ell, un estu­di­ant va obrir un entrepà de xoriço damunt de la car­peta que tenia a la falda. De la pudor, li va venir una arcada i un ins­tant fugaç de memòria del comiat de sol­ter, rot­llo mag­da­lena de Proust. No sabia ben bé on, però sí que recor­dava que havia begut molt i la bra­vada de xoriço i l’amun­te­ga­ment de gent fas­ti­gue­jada li esta­ven pas­sant fac­tura. Uns metres més enllà, una senyora es va des­ma­iar, però ningú no es va aixe­car per por que li pren­gues­sin el seient.

El tra­jecte se li va fer inter­mi­na­ble. De tant en tant s’havien d’estar atu­rats uns minuts en alguna estació, sense que ningú els expliqués el perquè.

Final­ment, quan va poder aga­far l’AVE va seure alleu­ge­rit i feliç. Li van por­tar un cafè calent i una man­teta. Se sen­tia fora de perill, com a casa. Ja se sap que els trens que van a Madrid no fallen mai. Bon viatge, minis­tre. Entorni-se’n tran­quil. Si de cas, ja ens en cui­da­rem nosal­tres.

I bon Nadal a tot­hom!