Bons desitjos però un pèl impersonals

A aquestes alçades de desembre tenim el mòbil, i els que tenim una edat també el mail, inundat de felicitacions digitals de Nadal. Són un bon detall, perquè sobretot indiquen que algú ha pensat en tu. El problema és que l’allau de postals digitals és de tal magnitud que es fa difícil diferenciar entre qui realment s’entendreix quan pensa en nosaltres i qui dedica uns minuts a fer anar el dit per fer un enviament massiu a qualsevol nom que apareix a la seva agenda. Actualment, les postals de Nadal digitals s’han convertit en una forma còmoda de respectar una vella tradició, però potser és massa còmoda i, sobretot, massa impersonal. Si reviso les que m’hi han arribat, vull creure que són persones que m’aprecien perquè la gran majoria em desperten el mateix sentiment. Però a mi el que realment em donen és molta feina. Primer, perquè em sap greu deixar-les sense resposta. Segon, perquè no tinc preparada una alternativa del mateix estil, així que, com a dona poc evolucionada que soc en algunes matèries o com a amant d’alguns clàssics, encara dedico uns segons a respondre mot a mot. I ara ja hem arribat a un extrem que si vull contestar de pròpia mà totes les postals digitals rebudes, hauré de demanar una excedència a la feina per tenir hores suficients per no deixar ningú penjat. És el mateix cas de la majoria de felicitacions d’aniversari que arriben a través de les xarxes socials. Els “per molts anys” es compten per desenes. I d’aquesta forma oblidem que felicitar per un aniversari, o pel Nadal, o per un ascens, o per la tria d’un nou pentinat, és una oportunitat d’or per sentir-nos la veu i, al cap i a la fi, per regalar-nos una mica de caliu. Que d’això hauria d’anar la cosa.