La Sibil·la

A la cate­dral de Girona la van ves­tir amb una capa d’un blau reial amb estre­lles dau­ra­des i amb una gar­landa al cap de vesc i muguet. Amb l’adorn natu­ral es vol recor­dar el seu ori­gen pagà, com si fos una reina de maig o una de les llúcies escan­di­na­ves que el 13 de desem­bre es coro­nen amb espel­mes com a por­ta­do­res de llum. Són figu­res feme­ni­nes místi­ques, pro­hi­bi­des en el seu moment, i per això hi ha un ele­ment, sigui la capa impe­rial o una tiara de prin­cesa amb la qual es mag­ni­fica el ritual, dotar de pompa el que no ho era; cal que qui pre­diu la fi del món no sem­bli una don­ze­lla d’un qua­dre de Bru­eg­hel. Sem­pre, però, hi pre­do­mina la indu­mentària blanca perquè és un infant, una veu pura, de tim­bre clar que pro­fe­titza amb la bellesa de la innocència les cala­mi­tats més ter­ri­bles, l’apo­ca­lipsi. D’aquí que alci l’espasa i no un ciri pas­qual. Era medi­e­val i aus­tera, la Sibil·la. Segu­ra­ment una anci­ana amb el do d’ende­vi­nar el que no volem saber, hereva de les sacer­do­tes­ses dels tem­ples al déu Apol·lo. I les seves parau­les, veri­tats tan anti­gues com pre­sents. Pot sem­blar una con­tra­dicció però la fos­cor que pre­diu El cant de la Sibil·la ens il·lumina com una epi­fa­nia: el món se’n va pel pedre­gar i no cal ser un ora­cle per saber que un dia mori­rem. Però no avui. Apro­fi­tem-lo, doncs.