Un altre “m’avorreixo” i implosiono

Es desperten, mig obren un ull, no saben ni quin dia és, ni quin peu calcen, però ja sents la temuda frase que et confirma que la calma ha arribat a la fi: “Què farem avui?” Ells es lleven aquests dies amb la bateria al màxim –res a veure amb quan els has de despertar per anar a l’escola– i en canvi tu, que fa una o dues hores que batalles amb cinquanta mil històries, la tens al quaranta per cent, sent optimista, malgrat que el dia tot just acaba d’arrencar. Just avui tens l’agenda en blanc perquè el cos et demana un respir. “No sé encara què farem, descansarem una mica”, respons al novè o desè cop que sents la pregunta. L’ambient comença a ser prebèl·lic. Comptes els dies de vacances que els resten i et semblen una eternitat. Busques plans a la desesperada –també lamentes no haver estat més insistent amb els casals de Nadal–, fins que dius prou. Necessites un dia al ralentí o t’explotarà el cap i, sobretot, la bitlletera. Faràs que ho entenguin tant si volen com si no volen. Quan accepten la derrota –la seva, no pas la teva– la teva bateria ja ha baixat fins al deu per cent. Aquest any no pots oblidar demanar als Reis d’Orient un carregador de bateries per a mares. Quan sembla que ha aparcat fins a l’endemà la pregunta del què farem avui, brolla la segona i temuda opció: “M’avorreixo.” Tu has llegit molts articles d’experts que t’expliquen que l’avorriment és positiu perquè ajuda a desenvolupar la creativitat, però per un moment entens que parlaven dels fills dels altres. A casa teva només heu aconseguit desenvolupar les ganes de saltar per la finestra. Un altre “m’avorreixo” i implosiones. Abans, però, recordaràs maleir l’altre grup d’experts, els que et recomanen que els sobreestimulis des del primer dia.