La regulació

Canviem d’any i seguim a la regió on senyoregen els monstres. Podem contemplar, estremits, la fractura moral d’alguns dels nostres congèneres mentre justifiquen el genocidi de Gaza i ens retreuen que som massa bledes, que no hem d’estalviar cap crueltat per salvar el nostre món, tancant-lo si cal en una fortalesa. No sé exactament de quin món parlen perquè quan ho fan no inclouen alguns aspectes fonamentals per explicar-lo; mots com privilegi, classes, supremacisme o discriminació. Sé que ens mirem i no ens reconeixem, res és el que era, totes les portes de la incertesa estan obertes i ens inunda el verí agredolç de la nostàlgia i les seves trampes. Creixen els conflictes, les precarietats, els recels i els ressentiments de les societats trencades per la crisi i la individualització malcarada.

A l’escola tenim problemes de comportament i aprenentatge i molta gent viu amb por certa o induïda. A l’espuma de l’opinió i a les xarxes socials s’escampa el verí i l’odi desinhibit, com si s’hagués obert una comporta i s’expulsés tot el que s’havia covat en silenci. En el millor dels casos predomina un “se n’ha de parlar!” i emergeix amb aires imperials el mot regulació, sense saber exactament a què es fa referència. “Això s’ha de regular”, afirmen molts que ho desregularitzarien tot. Ja n’hi ha prou de fronteres obertes! clamen els més cínics o els més insensats damunt dels vint-i-vuit mil morts del Mediterrani i els tretze mil milions que es destinen a Frontex perquè pugui enfonsar barquetes i externalitzar brutalitats. I creix, sobre un cert pensament dèbil, la ultradreta i les seves propostes xenòfobes prometent una regressió miraculosa.

Es fan moltes afirmacions contundents recolzades en el buit. Ens convindria un croquis dels ressorts, de les causes i efectes, de les lògiques que ens han conduït on som, de les forces que han empès la boleta de la realitat per la història, des del comerç d’esclaus a l’espoli econòmic passant pel colonialisme, els cops d’estat o les intervencions de l’OTAN. De tot allò que els carques tanquen al·legant amb indignació que ja n’hi ha prou de culpar Occident de tots els mals, i que molts catalans neguen perquè seguim en xoc i nosaltres som i hem estat sempre víctimes. Deixem-ho.

Observem només el nostre món centrant-nos en aquest trànsit del capitalisme més salvatge i devastador cap al filofeixisme que sembla que se’ns anima a emprendre. D’entrada, hauríem de reconèixer que de la mateixa manera que les guerres generen refugiats i tenen explicacions geopolítiques, qui convoca els treballadors estrangers és el nostre model econòmic. Per exemple, amb el Hard Rock o l’ampliació de l’aeroport, aquests projectes que la gent d’ordre segueix victorejant amb entusiasme i menyspreu per la crisi climàtica. De fet, el nostre mercat de treball convoca treballadors i les paranoies i el combat polític més mesquí reclama crueltats i discriminacions. També seria honest admetre que als beneficiaris de l’economia submergida ja els va bé un exèrcit d’esclaus i que hi ha sectors, com les cures, l’agricultura, l’hostaleria o la construcció, que sense treballadors estrangers es col·lapsarien immediatament. I abans d’esgrimir amb passió tot allò dels límits, de les fronteres i de la invasió i de la vida regalada a costa dels que treballen, convindria consultar prèviament les dades sobre població ocupada, que en els treballadors estrangers és superior als autòctons.

Parlem-ne, sí, però fem-ho bé. Parlem de model econòmic, del model social, de precarietat, d’escassetat, del dèficit de centres de salut o d’equipaments esportius o de quins són els poders reals als quals s’ha permès que dissenyin les nostres societats. Parlem de l’escola, i de l’abandonament, la frivolitat i el populisme amb què s’ha tractat en aquests darrers anys. De les fractures socials i de la seguretat, és clar que sí. I quan calgui i amb tota la severitat necessària, de radicalitzacions i fanatisme. Però fem-ho amb rigor, sense atiar fantasmes interiors ni alimentar psicopaties, ni afirmant que ho fem per salvar un sistema de drets i valors mentre es proposa la seva degradació. Si parlem de model econòmic potser ens adonarem que justament els que més s’estarrufen invocant els mals de la immigració són els que fan més propostes per convocar-la, per després, ignorant que amb els treballadors arriben persones, menysprear les polítiques socials i sumir-nos en el campi qui pugui.