El discurs del rei

Així com els grans golejadors acaben l’any a gol per partit o més, Felip VI va acabar el seu discurs de Nadal amb 18 mencions a la Constitució en 12 minuts d’arenga, a una i mitja per minut. Un killer del constitucionalisme. Sorprèn, però, que amb tanta carta magna, d’entrant, de tall i de postres, no fos capaç de defensar explícitament la legitimitat del govern d’Espanya i de la majoria parlamentària que l’ha investit, tan qüestionada per mobilitzacions que assetgen la seu del partit del govern. Sorprèn que no defensés tampoc la legitimitat del Congrés dels Diputats, màxim òrgan legislatiu de l’Estat i representació de la sobirania popular i de la democràcia, per elaborar una llei d’amnistia que permeti suturar la crisi més important de l’Estat en els últims 40 anys. Continua sorprenent que ignorés la plurinacionalitat de l’Estat, a pesar de ser la realitat de l’Estat, constatada per la mateixa Constitució, i a pesar del fet que aquesta realitat no deixa de manifestar-se tossudament reclamant uns drets, competència i encaix que 45 anys de constitucionalisme cada cop més estret de mires no només no han resolt, sinó que l’han enverinat. Sorprèn que no fos capaç de defensar la capacitat que la Constitució té de buscar vies de solució a aquestes qüestions, ni que fos per estabilitzar l’Estat. Ans al contrari, la cita subratllada en vermell, d’entre les 18, va ser per dir que “fuera del respeto a la Constitución no hay democracia ni convivencia posibles”. Més clar, l’aigua. O Constitució, o dictadura i guerra civil, com si el temps s’hagués aturat. No és sorprenent que bunqueritzi una Constitució pactada amb el franquisme que els sosté, a ell i a la seva família, per sobre de tot i de tots. En canvi deu ser un expedient X que sigui tan rotund en la cita i no faci ni una sola referència al Consell General del Poder Judicial (CGPJ), l’òrgan de govern de la justícia espanyola que ell mateix presideix amb tota la pompa i solemnitat, i que fa més de cinc anys que està fora de la Constitució, on –recordem-ho– no hi pot haver democràcia, ni convivència, ni vida intel·ligent.