Als que el 2024 canviem de dècada

Fer anys i canviar de dècada és sempre un esdeveniment remarcable, sigui per a bé o per a no tan bé. Diria que no hi ha salt més celebrat que el primer, quan fas 10 anys. És l’únic moment en què dus amb la màxima alegria i dignitat entendre que fer anys implica fer-se gran. La percepció positiva no es repeteix ni tan sols als 20, malgrat que hauries de tenir tota la vida per davant. Als 30 el camí comença a fer pujada, sobretot perquè tenim aquesta tendència que ens ve de sèrie a fixar-nos en els aspectes negatius de les coses. Conquistar un nou número rodó comporta, per a molta gent, un moment crític. És coneguda la crisi dels 40 i com la promocionen i celebren a parts iguals les empreses que es dediquen a l’estirament desmesurat, i sovint ridícul, de l’aspecte jove. Si m’ho permeten, però, m’entretindré en l’arribada als 50, perquè és l’etapa que ja m’ensumo quan miro cap al 2024 i perquè estic envoltada d’amics de la meva generació, companys de la vida d’estudiant, que també hi entren de ple. Els 50 és aquella edat en què, per començar, tens la certesa que has superat l’equador de la vida. Als 50 tens prou elements per valorar si has complert com a mínim una part de les expectatives que et vas fixar, potser algun propòsit ideat mentre bufaves 30 espelmes, i si no perds gaire temps a lamentar-te pel pas del temps tens la sort de saber com es posa la directa en direcció a tot allò que et fa feliç. I sí, fer 50 anys implica assumir que cada dia et pot fer mal una part del cos, però també és ser conscient que estem vius i tenir clar quines renúncies ja no estem disposats a fer. Després arribaran els 60, i els 70, i confio que els 80 i els 90. Però aquestes etapes les deixo per a aquells lectors que, per ara, en saben més que jo.