Raça humana
Ara ja sabem que som (quasi) pobres
Érem molts els que ens havíem cregut classe mitjana, o a algú li convenia que ens ho creguéssim, però el 2023 ens va ensenyar que vivíem dins una bombolla d’autoengany i que, ens agradi o no, som bastant més pobres del que voldríem. Només hem necessitat encadenar uns quants augments de preus per adonar-nos que caminem sobre un filferro i que perdre l’equilibri pot ser qüestió, tan sols, del fet que l’atzar ens situï en un punt concret de la corda quan bufa el vent. L’augment desfermat de l’euríbor ha obligat moltes persones a reduir els espais d’oci, les extraescolars de la canalla, les vacances, la compra de roba, o de llibres, i tot allò que és necessari per tenir una vida més plaent però pot anar a parar al racó dels prescindibles. Només ens faltava el ball de preus al supermercat per corroborar la feblesa de la condició humana. Així que encarem aquest 2024 sabent-nos afortunats si els ingressos els podem estirar fins a cobrir el més essencial de les nostres vides. Perquè tenim clar que el preu del cistell no es contindrà, i que pujaran els serveis essencials, a banda del transport públic, l’habitatge, i altres prestacions que formen part de la nostra quotidianitat. Precisament perquè sembla que no vindran temps millors, pel que fa a les butxaques, faríem bé de sobreposar-nos a les misèries a còpia d’explotar verbs com compartir, estimar, agrair, respectar, abraçar i valorar, o tots aquells que toquin el moll de les emocions. Ho deixo a gust del consumidor. I tot plegat sense oblidar-nos de teixir xarxes de solidaritat, espontànies o premeditades, sobretot per no passar de llarg davant el dolor dels altres. Que malgrat que som cada dia més pobres, el món està ple de persones que ja voldrien estar en la nostra pell.