2024, la COP29

Con­fesso que soc un fanàtic segui­dor de les cime­res climàtiques. En con­cret, des de la famosa COP21 de París, allà on tots els països del món van arri­bar a la con­clusió que això s’acaba i que s’acaba mala­ment si és que no es redu­eix la tem­pe­ra­tura del pla­neta i s’esta­bi­litza en 1,5º d’aug­ment amb relació a l’època prein­dus­trial i bla, bla, bla... Des d’ales­ho­res que m’he con­ver­tit en un expert (ama­teur, tot sigui dit) dels esforços de les naci­ons per posar límit a l’escal­fa­ment glo­bal i reduir fins a zero les emis­si­ons de CO2 i bla, bla, bla... Podria dibui­xar un esquema de les cime­res. Pri­mer de tot, hi ha un informe del panell d’experts que asse­gura que científica­ment tot se’n va a la merda. No ho diuen així, perquè impera el decòrum, però el que volen dir és que tot se’n va a la merda. Després, intervé el secre­tari gene­ral de Naci­ons Uni­des i deixa anar unes quan­tes sentències tre­me­bun­des. Reco­nec que soc un col·lec­ci­o­nista voraç dels adver­ti­ments del senyor António Guter­res. Me l’ima­gino tot l’any mirant de con­fe­gir fra­ses lapidàries. Com que la resta de la feina (com ara mirar d’arri­bar a un acord perquè el Con­sell de Segu­re­tat con­demni la mas­sa­cre de Gaza i Cis­jordània) no té futur, dis­posa de temps per a les COP. Diu, per exem­ple: “La huma­ni­tat ha d’esco­llir entre coo­pe­rar o perir.” O aquesta, una de les meves favo­ri­tes: “Viat­gem en una auto­pista cap a l’infern climàtic amb el peu a l’acce­le­ra­dor.” La va rumiar men­tre escol­tava AC/DC, com és fàcil de deduir. O aquesta, una de les millors: “No podem sal­var un pla­neta en fla­mes amb una mànega de com­bus­ti­bles fòssils.” Després venen ses­si­ons infa­mes i mara­to­ni­a­nes, cor­re­dis­ses d’última hora, com si el món s’acabés (i és que s’acaba!) i un final amb dues vari­ants: fracàs històric o històric acord. I l’any que ve tor­nem-hi. Aquest 2024 es farà la COP29. A Bakú, ciu­tat famosa pel seu nucli antic i per la indústria petro­li­era.