Feliços i ximplets

Hem anat a com­prar el que ens queda de Reis. A les boti­gues d’elec­tro­domèstics diuen que no han notat cap incre­ment extra­or­di­nari de ven­des perquè s’han dis­tribuït de forma regu­lar des del Black Fri­day fins ara. S’està impo­sant el “preu­vas” (?) i se cele­bra un canvi d’any a les dotze del mig­dia per al nens, ai pobrets. Comen­cen les rebai­xes i tot seguit ve el car­na­val. Com qui no vol la cosa ja haurà pas­sat una ter­cera part de l’any. I obser­va­rem incrèduls els incre­ments dels cos­tos de tots els pro­duc­tes. Els ali­men­ta­ris, pel que són d’impres­cin­di­bles, ja tenen puja­des con­si­de­ra­bles tot i la con­tenció de l’IVA. Els dels car­bu­rants es man­te­nen mal­grat la len­ti­tud en la tran­sició energètica. Els llo­guers han expe­ri­men­tat un impor­tant incre­ment i la manca d’oferta es nota en el mer­cat immo­bi­li­ari. Les agències de viat­ges diuen que tre­ba­llen a tot drap com si el món s’acabés. Els aero­ports van plens i les grans des­ti­na­ci­ons seguei­xen essent la pre­ferència dels ciu­ta­dans. Les admi­nis­tra­ci­ons han apu­jat al màxim pos­si­ble taxes i impos­tos, sense cap reacció ciu­ta­dana en con­tra. Ens estem acos­tu­mant peri­llo­sa­ment a accep­tar, amb estoïcisme i resig­nació, l’alça de qual­se­vol pro­ducte o impost. Em pre­o­cupa aquest estat d’ànim, incons­ci­ent, sobre la rea­li­tat, que res­pon a una accep­tació injus­ti­fi­cada i indo­lent que tot, ine­vi­ta­ble­ment, ha de pujar. Els sala­ris no fan la mateixa pro­gressió i, no obs­tant, a bars i res­tau­rants segueix havent-hi ale­gria mal­grat tota la des­pesa acu­mu­lada d’aquests mesos. En paral·lel, un terç de la població no arriba a final de mes i la misèria infan­til la tenim al cos­tat de casa, per bar­ris i en entorns vul­ne­ra­bles. El canvi climàtic ens farà la guitza però no can­viem els nos­tres cos­tums. Les guer­res més pro­pe­res, de Gaza i Ucraïna, han que­dat mig obli­da­des per Nadal i tot són bons desit­jos de cartró pedra. On és la pau? L’ale­gria dels qua­tre mesos que van del novem­bre al febrer la vivim en forma d’anestèsia sota la flaire de cen­te­nars de per­fums, d’anun­cis mira­cu­lo­sos i de músiques diver­ses. Cos­tums forans ens fan per­dre els nos­tres orígens, però el con­su­misme des­fer­mat ens fa abraçar-los tots, igno­rants com som. Estem per­dent la iden­ti­tat sense ser-ne cons­ci­ents, pes­sic a pes­sic. Us desitjo que l’any que hem ence­tat sigui millor per a tot­hom. Ens caldrà, perquè estem bas­tant xim­plets.