S’és català pel fet de néixer aquí?

No fa ni un mes que en aquesta mateixa columna em preguntava sobre quan deixa de ser considerada immigrant una persona que viu a Catalunya, que potser hi ha nascut, però els seus pares hi van arribar des d’un país estranger. Quan mereix per fi la distinció de català? Dels comentaris que va despertar aquell article, sembla que per a molta gent la clau és si les persones tenen o no la capacitat de parlar català. Mentre escrivia aquelles ratlles, no vaig preveure que el debat revifaria, tenyit d’una desvergonyida capa de xenofòbia, amb l’arribada dels primers nadons de l’any. Veient que la discussió es manté a la cresta de l’onada, em sento moralment obligada a tornar amb aquesta qüestió. El país s’ha dividit entre els que veuen una invasió estrangera i una aniquilació progressiva de la nostra cultura en el naixement de nadons que no duen vuit cognoms catalans i, d’altra banda, entre aquells altres que abracen l’arribada dels nous ciutadans, sense ets ni uts. Tornem, doncs, al principi de la qüestió: s’és català pel simple fet de néixer aquí? Per què s’ignora la possibilitat que siguin nens i nenes de segona generació i que els seus pares ja siguin nascuts a casa nostra? O estiguin plenament integrats i se sentin –o es vulguin sentir, amb el permís dels que els consideraran sempre estrangers– tan catalans com qui té un cognom amb dues vocals obertes. I arribats a aquest punt, algú em pot aclarir la diferència entre ser català, bon català, català exemplar o català de pura raça? Potser els temps que dediquem a aquestes discussions el podríem invertir a fer que tothom tingui oportunitats i incorpori la llengua i els costums com a part de l’estima cap a aquesta terra. I la resta, probablement, vindrà rodat.