Catalunya i futbol

Això del Barça cada vegada va pitjor, i no tan sols des del punt de vista esportiu. El Barça triomfant que havia promès el seu president, el senyor Núnez, s’ha fos com un bolado. L’equip no funciona, i en la seva manca de rendiment arribarem a creure que hi pesa alguna mena de maledicció; ¿com explicar, si no és així, el fracàs dels successius i caríssims fitxatges de jugadors que en altres equips feien un bon paper? Probablement aquesta “maledicció” no és altra cosa que la suma d’una colla de defectes personals i d’errors d’organització.

A més, afegim-hi les injustícies arbitrals, que en diversos moments crítics han perjudicat greument el Barça. El recent partit amb l’Espanyol n’és un exemple. La supervivència del tàndem Porta-Plaza –presidents de la Federació i del Col·legi d’Àrbitres, respectivament– demostra l’enrariment de la burocràcia futbolística oficial. Que el futbol sigui regit des de Madrid per aquests senyors no és agradable, però jo confiava que la direcció del nostre club més representatiu no ens faria tanta angúnia com ens fa. No sé si l’augment de la histèria és conseqüència de la manca d’eficàcia, o si la creixent ineficàcia és producte de la histèria, però hom voldria que davant qualsevol problema s’actués amb més energia real i menys exabruptes. Només amb molta seriositat es pot arribar a desmuntar la situació imperant.

A les actituds incontrolades i personalistes del senyor Núñez, s’hi ha afegit ara una expansió del senyor Casaus, vicepresident del club i portaveu oficial. La injustícia del gol encaixat pel Barça en el darrer partit li fa dir que “tenim l’obligació, com a catalans, de defensar el nom del nostre país… lluitarem contra l’onada ferotge d’anticatalanisme sigui com sigui. Perquè, abans que res, el Futbol Club Barcelona. Abans que res, Catalunya. I hem de lluitar units, junts, frec a frec, contra aquest centralisme odiós de tants anys i que ara se centra únicament contra el Futbol Club Barcelona”.

No dubto de la bona fe del senyor Casaus, però el portaveu oficial del Barça hauria de ser més coherent i més responsable. Aquest llenguatge té unes ressonàncies d’una època ja passada, quan es practicava l’embolica que fa fort. ¿Què té a veure l’obligació de defensar el nom del nostre país amb els problemes arbitrals del Barça? No ens podem posar a aplaudir quan llença els “pinyols”: abans que res, el Barça; abans que res, Catalunya. Primer hem de saber què és el Barça, i sobretot què és Catalunya. I el senyor portaveu no ho sap, o un excés de valoració del seu càrrec li ho fa oblidar, perquè d’altra manera no diria que el centralisme se centra avui únicament contra el Barça.

La feina és immensa, senyor Casaus, i hi ha una altra mena d’“àrbitres” molt més negatius i més poderosos que cada dia ens fan encaixar gols injustos. Ens cal lucidesa per a identificar-los i decisió per a comprometre’ns en la lluita. No ens equivoquem de “camp de joc” on es planteja el desafiament més greu. Procurem guanyar algun partidet de tant en tant, i ja no caurem en la temptació de prendre el nom de Catalunya en va.