Benaurada rutina

Després de fer el dar­rer esprint d’aques­tes fes­tes nada­len­ques, tor­nem a la benau­rada rutina. Allò que sem­pre inten­tem defu­gir, però que de seguida enyo­rem. Sobre­tot els que tenim fills petits i hem de viure fent cons­tants mala­ba­ris­mes logístics per encai­xar les fol­ga­des fes­ti­vi­tats esco­lars. “Ara podràs des­can­sar!”, et diuen els que ja han cre­mat aquesta etapa i no recor­den que fas festa per ali­men­tar les insa­ci­a­bles ganes dels teus fills d’estar en per­ma­nent acti­vi­tat. L’irònic des­cans, també, és una glo­pada d’opti­misme que et trans­met la mai­nada direc­ta­ment en vena, sobre­tot per Nadal. Però siguem sin­cers: la màgia, en excés, també afarta.

Per tant, ben­vin­guda la rutina! Tot i que, en certs aspec­tes, alguns dels bons hàbits no s’han per­dut ni per Nadal. En el ter­reny polític, res de regals de Reis. S’hi con­ti­nua impo­sant l’inter­canvi de cro­mos: tu m’apro­ves els pres­su­pos­tos d’aquí i jo t’aprovo els d’allà. Amb la diferència que ara es diu públi­ca­ment, sense manies. I ja no es dona ni l’opor­tu­ni­tat d’espe­cu­lar perquè et puguin dir que ets una mal­pen­sada. El joc auto­no­mista ja és una habi­tud. Pot­ser ara mateix no s’obre cap altre camí, però fa mal d’ulls veure com anem reple­gant files en espera de temps millors.

I men­tre nosal­tres reple­guem, la dreta no aban­dona la rutina de voler ful­mi­nar tot allò que faci tuf d’inde­pen­den­tisme, abo­nant les tesis fei­xis­tes de pro­hi­bir la dis­sidència política que es defensa democràtica­ment. Tenien dues opci­ons: fer marxa enrere per inten­tar tor­nar a ena­mo­rar els naci­o­na­lis­mes més con­ser­va­dors o bé demos­trar que són més ultres que els matei­xos ultres per inten­tar que­dar-se amb tot el pastís. I han optat per la segona. No hi ha canvi d’estil, tam­poc.

I, en l’àmbit espor­tiu, el Barça con­ti­nua sense rumb i el Girona ena­mora. El pri­mer ja ho té com a hàbit. El segon, de l’excep­ci­o­na­li­tat, n’ha fet una nor­ma­li­tat, i ha demos­trat que, del posi­ti­visme i l’esforç, en pot resul­tar una nova rutina. I, aquesta sí, quina benau­rada rutina!