Mal negoci

Em sem­bla magnífic que Junts per Cata­lu­nya o el par­tit que sigui tre­ba­lli o tre­ba­llin perquè tor­nin les empre­ses cata­la­nes que van can­viar de seu a par­tir dels fets d’octu­bre (segona part) d’aquest infame nom de procés amb què s’ha bate­jat la dar­rera dècada política. I em sem­bla magnífic que vul­guin rever­tir el decret que va apro­var el PP amb el beneplàcit del pre­pa­rat, i que segueix en vigor. El que no em sem­bla bé, ni a mi ni a gai­rebé ningú –i tam­poc a molta gent del mateix par­tit, anti­ga­ment auto­a­no­me­nat busi­ness fri­endly–, és que tin­guin incen­tius per tor­nar –les que van mar­xar, no les que es van que­dar, alerta–, entre d’altres coses perquè ja vol­dria jo que em dones­sin incen­tius per tre­ba­llar i no impos­tos con­fis­ca­to­ris.

Però el que ja em sem­bla inau­dit i no entenc de quina ment ha sor­tit és pro­po­sar que les empre­ses que no tor­nin siguin san­ci­o­na­des. Per­do­nin? Però quina mena de país volen? Entenc que tin­guin una pugna eterna amb ERC per veure qui és més patri­ota i no sé quan­tes coses més, però les empre­ses, com la gent, poden tenir la seva seu on els doni la gana. I no faig com­pa­ra­ci­ons demagògiques amb la gent que ha esta­blert la seva seu en un altre país perquè em sem­bla­ria pro­fun­da­ment injust.

Però, més enllà del cas con­cret d’aquest desori, mati­sat tant com vul­guin, però que no deixa de ser una amenaça, el cas porta a una reflexió més gene­ral. La inde­pendència és una causa legítima, justa, el que cadascú vul­gui, i és una ano­ma­lia democràtica amenaçar d’il·lega­lit­zar els par­tits que la rei­vin­di­quen. Però, amics, amb aquesta mena de pro­pos­tes i, sobre­tot, amb aquesta mena de lide­rat­ges, com pen­sen obte­nir el suport acla­pa­ra­dor dels ciu­ta­dans –que és el que cal en rea­li­tat– si l’única cosa que acon­se­guei­xen és el rebuig de tot­hom que pensa una mica, més enllà dels hoo­li­gans entre­gats de cadascú?