Balanç d’un desastre

S’inicia el quart i darrer any d’aquesta legislatura i el menys insultant que se’n pot dir és que no es pot dir res, tal és la inanitat del govern i del seu pintoresc president.

Les eleccions del febrer del 2021 van donar la victòria per la mínima al PSC, però si els dos partits suposadament independentistes es posaven d’acord podien arrabassar-li la victòria. I començaren les negociacions per a la formació d’un govern independentista. Després de gairebé tres mesos de converses infructuoses, cosa que avisava de la dificultat d’acordar dos partits que, en teoria, compartien l’objectiu, el maig del 2021, Jordi Sànchez, aleshores secretari general de Junts, les va tancar a l’estil d’Alexandre el Gran amb el nus gordià. Va fer fora la negociadora Elsa Artadi, va cedir en tot el que interessava a ERC i, com a cirereta, li va lliurar el control absolut de TV3, que la va convertir en el femer espanyol que és ara mateix.

Així va començar un govern de suposada unitat independentista, un govern “cohesionat”, segons Sànchez, que durà fins a l’octubre del 2022, un any i mig ple d’enfrontaments entre els socis. El primer de tots, quan Aragonès va expulsar els delegats de Junts a la taula del diàleg amb un pretext trivial. Interrogades després les bases de Junts, van dir no a continuar al govern. Aleshores ja s’havia vist el caràcter autocràtic i mentider del seu president, que no només no tenia cap intenció de “culminar la independència”, com havia promès, sinó tampoc de presentar-se a una votació de confiança a la meitat de la legislatura com també havia promès.

Es va fer evident que al MHP Aragonès la seva paraula no l’obliga i que no és més que un oportunista al capdavant d’un partit d’endollats i paràsits només pendents de les pagues i els salaris. La resta de la legislatura, des de l’octubre del 2022, ha estat una acumulació de vergonyes i disbarats. No és només que no hagi culminat cap independència, sinó que ha fet retrocedir Catalunya a un nivell inferior al que tenia amb Jordi Pujol.

Davant Espanya, ha estat el govern de la claudicació. Amb un irresponsable al capdavant de les relacions com Gabriel Rufián, els espanyols han colat als catalans tots els gols que han volgut, des d’aprovar els pressupostos de l’Estat a canvi de res a enfonsar la immersió lingüística o fer el ridícul amb el doblatge de pel·lícules en català. Rufián, una mena de Duran i Lleida de males maneres, s’identifica més amb la pseudoesquerra podemita que amb l’independentisme català.

Al govern de Catalunya, el balanç és un conjunt de fracassos que farien envermellir qualsevol: la Generalitat no sap gestionar unes oposicions, té un problema seriós d’ordre públic, està desbordada per la immigració, els mitjans de comunicació són màquines de propaganda de l’espanyolisme cañí i de censura de l’oposició, l’informe PISA deixa l’educació per terra i la conselleria d’Igualtat sembla una caricatura del feminisme de la secció femenina.

Mentrestant, en un exercici de cinisme parlamentari sense precedents, el president Aragonès continua fent com que governa en minoria absoluta amb el suport subreptici del PSC i els comuns, al preu, lògicament, de no fer res.

Les eleccions espanyoles del juny del 2023 van ser un important canvi. Una abstenció massiva va afeblir la partitocràcia a Catalunya. Els resultats ajustats van tornar a l’independentisme de Junts majors possibilitats de leverage, cosa que va contribuir a canviar la correlació de forces a Catalunya i va posar el govern espanyol en mans de Junts, com s’ha demostrat amb la tensa negociació dels tres decrets llei amb què el president Sánchez ha iniciat la legislatura. Un triomf de l’estratègia de Junts tan clar com ridícula ha estat la derrota d’ERC, que, amb els mateixos diputats que Junts, és perfectament irrellevant al Congrés espanyol.

S’obre així el quart any i final d’una legislatura catalana tan buida i inútil que no deixarà cap empremta als annals. No s’ha fet res, literalment res, de positiu durant els anys anteriors i ara ja no queda temps perquè cal preparar les eleccions del febrer del 2025, després de les europees del 2024. Un any de campanya electoral en què el govern no té cap altre objectiu que perpetuar-se en el poder per la virtut de la propaganda que li puguin fer els mitjans de comunicació al seu servei.