Algú més que parli sol pel carrer?

Em poden prendre per tarada, però els ho explico per si algun cop ens creuem pel carrer i noten una estranya conducta per part meva. Així no podran dir que no estaven avisats. Percebran que sovint em comporto com si tingués un amic o amiga imaginària. El cas és que no el tinc, per ara. No estic tan pertorbada, tot i que és una opció de futur que no descarto. El que em passa és que sovint parlo sola, o amb mi mateixa, o com li vulguin dir, mentre vaig caminant amb l’única companyia de la meva bossa i la roba que he triat aquell dia. El tema és que acostumo a tenir mil coses al cap. O mil i una, ja he perdut els comptes. De vegades en col·loco unes quantes dins d’un bombo, com si fossin boles amb els números d’un sorteig, i remeno els pensaments permetent-me estar a la vegada, mentalment parlant, a tres o quatre llocs diferents. I això em condueix, sense ser-ne conscient, a perdre el control sobre la situació, a oblidar on soc, i a anar movent els llavis com si tingués algú al costat escoltant les meves dèries. Per sort, no parlo en veu alta. Això sí, la tendència a gesticular no hi ha qui me la tregui, però això tant si parlo per a algú com si ho faig per al botó de la jaqueta. Els meus fills, quan se n’adonen, em retreuen que estic al meu món. Probablement tenen raó. Fins i tot agraeixo poder desconnectar del que m’envolta per endinsar-me de tant en tant en aquest món meu. També vull pensar que no estic sola i que no soc l’única persona que veu com els seus pensaments s’escapen del cap i arriben als llavis. Els experts s’hi refereixen com a soliloqui. Jo simplement sospito que deu haver-hi més gent amb un comportament similar i que d’ara en endavant us observaré amb atenció fins poder constatar que no estic sola.