Algú més que parli sol pel carrer?

Em poden pren­dre per tarada, però els ho explico per si algun cop ens cre­uem pel car­rer i noten una estra­nya con­ducta per part meva. Així no podran dir que no esta­ven avi­sats. Per­ce­bran que sovint em com­porto com si tingués un amic o amiga ima­ginària. El cas és que no el tinc, per ara. No estic tan per­tor­bada, tot i que és una opció de futur que no des­carto. El que em passa és que sovint parlo sola, o amb mi mateixa, o com li vul­guin dir, men­tre vaig cami­nant amb l’única com­pa­nyia de la meva bossa i la roba que he triat aquell dia. El tema és que acos­tumo a tenir mil coses al cap. O mil i una, ja he per­dut els comp­tes. De vega­des en col·loco unes quan­tes dins d’un bombo, com si fos­sin boles amb els números d’un sor­teig, i remeno els pen­sa­ments per­me­tent-me estar a la vegada, men­tal­ment par­lant, a tres o qua­tre llocs dife­rents. I això em con­du­eix, sense ser-ne cons­ci­ent, a per­dre el con­trol sobre la situ­ació, a obli­dar on soc, i a anar movent els lla­vis com si tingués algú al cos­tat escol­tant les meves dèries. Per sort, no parlo en veu alta. Això sí, la tendència a ges­ti­cu­lar no hi ha qui me la tre­gui, però això tant si parlo per a algú com si ho faig per al botó de la jaqueta. Els meus fills, quan se n’ado­nen, em retre­uen que estic al meu món. Pro­ba­ble­ment tenen raó. Fins i tot agra­eixo poder des­con­nec­tar del que m’envolta per endin­sar-me de tant en tant en aquest món meu. També vull pen­sar que no estic sola i que no soc l’única per­sona que veu com els seus pen­sa­ments s’esca­pen del cap i arri­ben als lla­vis. Els experts s’hi refe­rei­xen com a soli­lo­qui. Jo sim­ple­ment sos­pito que deu haver-hi més gent amb un com­por­ta­ment simi­lar i que d’ara en enda­vant us obser­varé amb atenció fins poder cons­ta­tar que no estic sola.