‘Sempre Máis’

Falta un mes per a les elec­ci­ons galle­gues i les micro­bo­les de plàstic s’han con­ver­tit en un mal­son per al Par­tit Popu­lar. Diria que no exis­teix cap altre par­tit capaç d’enso­pe­gar tan­tes vega­des amb la mateixa pedra: davant d’una crisi els diri­gents del Par­tit Popu­lar tenen tendència a negar els pro­ble­mes fins a l’exte­nu­ació encara que la rea­li­tat els des­men­teixi de manera evi­dent.

N’hi ha molts exem­ples: des dels “hili­llos de plas­ti­lina” del des­as­tre ecològic del Pres­tige fins a l’“ha sido ETA” de l’atemp­tat de l’11-M, pas­sant pel sinis­tre aeri del YAK-42 en què van morir més de sei­xanta mili­tars espa­nyols: les pres­ses del govern del PP per ama­gar la veri­tat van pro­vo­car autèntics des­propòsits a l’hora d’entre­gar les res­tes mor­tals a les famílies. Al cap de quinze anys de l’acci­dent, Tur­quia encara va tro­bar una cama d’un cos per iden­ti­fi­car. No va ser pas millor la gestió de l’acci­dent del metro de València en què van per­dre la vida més de qua­ranta per­so­nes; divuit anys després encara no se sap la veri­tat. L’Estat va men­tir i mal­trac­tar les vícti­mes, una vegada més.

El modus ope­randi del PP sem­pre és el mateix: ordir una trama per ocul­tar la veri­tat, uti­lit­zant si poden els mit­jans pro­pers (com va ser el cas de Canal 9 a València) amb l’únic objec­tiu de no per­ju­di­car les seves expec­ta­ti­ves elec­to­rals. I quan la veri­tat ja no es pot ama­gar més, ales­ho­res reac­ci­o­nen a la defen­siva repar­tint cul­pes a l’adver­sari i repar­tint sobres per com­prar silen­cis. El Nunca Máis malau­ra­da­ment s’ha con­ver­tit en un Sem­pre Máis quan es tracta que el PP ges­ti­oni cri­sis.