Les expectatives

Enllus­trem les expec­ta­ti­ves com si fos­sin saba­te­tes de xarol. Són com els propòsits d’any nou que ano­tem curo­sa­ment en la pri­mera pàgina d’una lli­breta blanca, amb bona cal·ligra­fia, pen­sant en l’esco­lar apli­cada que érem, fent bona lle­tra en la seva pri­mera redacció i no peri­o­dis­tes que encara pre­nen notes a mà en un bloc i escri­uen gar­gots que sim­pli­fi­quen decla­ra­ci­ons. Però per als pen­sa­ments il·lusi­o­nants, els del gener, els reser­vem la ploma i la pul­cri­tud, perquè sem­bla que, escri­tes amb ànima d’artista japonès, les reso­lu­ci­ons d’any nou es com­plei­xen per encan­teri diví i sense cap esforç humà. Doncs amb les expec­ta­ti­ves ens hi esmer­cem igual. I d’aquesta manera, llu­ents pro­cla­mant que són nove­tat, a punt per a una cele­bració, el que és una pro­ba­bi­li­tat esdevé cer­tesa. Aquesta set­mana, amb el calçat enllus­trat, esperàvem que la festa fos als bas­sals, en el nen fent xip-xap amb les botes d’aigua d’un verd gespa molla men­tre el pare el foto­gra­fia perquè vol el record del que altera la quo­ti­di­a­ni­tat. Soc de les que enllus­tren les expec­ta­ti­ves i hi afe­gei­xen pur­pu­rina perquè la bruixa bona de l’oest les faci espur­ne­jar. Cal sem­pre veure el camí dau­rat i fer-lo can­tant i acom­pa­nyats. Si no, no cal ni començar-lo. No ha plo­gut i hem que­dat amb les saba­te­tes impol·lutes. Però s’ha de creure que algun dia hi farem xip-xap.