Crònica de Barcelona
Ocells a ritme de ‘reggaeton’
Diumenge al matí bull el barri de la Florida de l’Hospitalet de Llobregat, amb el seu mercadillo que permet obrir totes les botigues, i les del mercat de roba i parament de la llar de la plaça dels Ocellets. De fet, la Florida o el veí barri de la Torrassa bullen sempre, perquè són les zones habitades urbanes més denses de Catalunya i d’Europa. Fa més de mig segle per l’arribada d’immigrants de la resta de l’Estat, i des de fa una o dues dècades, per la d’immigrants de Llatinoamèrica, Centreamèrica i el Carib, principalment. Van ser els primers, la immigració estatal, els que van batejar la plaça com dels Ocellets, perquè s’hi compraven i venien ocells de companyia i cant. I encara es fa, malgrat que sigui una activitat prohibida, tant la seva cacera com la venda. Tan prohibida com tradicional, a l’Hospitalet i tots els municipis i barris de Barcelona del voltant, que apleguen desenes d’aficionats o criadors, tots homes, per cert. Ginés destapa els seus cinc exemplars a la venda: canari i cadernera a 18 euros, com a preu de sortida al regateig. “S’aprecia més el cant i el to que tinguin, i que ho facin sovint, sobretot els mascles, que no pas la imatge o els colors de l’ocell.”
La desena de venedors exposen discretament els ocellets, mentre la Guàrdia Urbana fa l’orni sense haver de dissimular gaire. Els venedors destapen part de les gàbies i de tant en tant el client se separa del grup amb algun exemplar per escoltar-ne el cant, o l’agafa i se’l situa prop de l’orella. La qüestió no és senzilla perquè al costat hi conviu la cua de la xurreria ambulant per assaborir l’esmorzar dels diumenges, o el grup de joves amb la música a un cantó de la plaça, o fins i tot els seguidors d’una confessió baptista que hi capten fidels. I és que a la plaça dels Ocellets no hi ha cap altre remei que conviure. Encara sort que el CAP i el seu mòdul habilitat a la plaça són tancats. Les terrasses dels bars es van omplint entre música de reggaeton, cúmbia i d’altres sintonies llatinoamericanes. Se’n queixen alguns comercials, que han enganxat alguns rètols reclamant més seguretat i control de la fressa nocturna. L’Abel hi regenta una drogueria, amb el nom de Los Pajaritos, i es queixa de la massificació: “Ja sé que els meus pares van venir d’Extremadura i ara arriba gent de més lluny amb la mateixa intenció de guanyar-se la vida, però si no ordenem la seva acollida... És evident que el concepte de seguretat i inseguretat és diferent entre comunitats però això ho patim només alguns. I només de dir-ho ja em titllaràs de xenòfob.” Prop seu, en Paco –“No et vull dir el meu nom”– llueix un bastó amb la bandera andalusa amb el qual assenyala els preus dels ocells. Ara vindrà la criança, es veu, i promou les femelles. “Amb permís dels de les botes...” Es refereix al cos d’Agents Rurals, els encarregats, de tant en tant, de posar fre al mercat improvisat que dona el nom a la plaça. Només un cop en tot el matí, els venedors van haver de retirar els exemplars, tapant les fundes de roba, posant-les a la bossa i dissimulant sense gaire preocupació, perquè ni l’avís més clàssic per a la venda ambulant il·legal els fa córrer, ja tots jubilats i antics immigrants de la resta de l’Estat que van arribar als anys cinquanta i seixanta. “Agua!”