La síndria i el terror

“Només cal veure el que publiquen a les xarxes els joves israelians: qüestions normals de la vida quotidiana, festes, celebracions... I el que publiquen els palestins de Gaza: comiats dels amics per si no es poden tornar a veure. Uns fan com si no passés res i els altres saben que poden morir en qualsevol moment.” Amb aquesta frase un adolescent resumeix el que pensa de la guerra al Pròxim Orient. Des de la distància, el noi va quedar colpit amb l’atac de Hamàs del 7 d’octubre. Durant aquests darrers mesos ha anat seguint el conflicte i ha arribat a la conclusió que efectivament aquesta és una organització terrorista. Però també creu que el govern israelià –ho diu així, no parla ni de jueus ni del conjunt dels israelians– són bàrbars amb el suport de l’estat i de la comunitat internacional que no els para els peus. Un noi que viu enganxat al mòbil ha arribat a una conclusió que molts compartim. Les xarxes socials són una droga que permet manipular, és cert, però, de la mateixa manera que difonen mentides i maldats, també poden ser altaveus de causes justes.

Aquests dies, per exemple, s’estan omplint de síndries, el símbol que –pels colors de la fruita: negre, verd, vermell i blanc– feien servir els palestins quan tenien prohibit onejar la seva bandera. Estar a favor de les síndries no vol dir estar a favor de Hamàs ni ser terrorista islàmic. El problema és la generalització, no entrar al detall, quedar-se només en els eslògans. L’adolescent m’explica que ha descobert, també a les xarxes, que a la franja de Gaza viuen alguns cristians, que evidentment són bombardejats impunement igual com els musulmans. La religió, creu, és l’excusa per apropiar-se d’un territori, la manera de deshumanitzar l’enemic. I el preocupa veure que hi ha grups que aprofitin el discurs per promoure discursos islamòfobs i antisemites. No creu que sigui tan simple com una qüestió de bons i dolents. “Al final, els únics que en treuen profit són els que venen les armes.”