Fascinant

Què és el que vostè espera de la vida? Vet aquí un pre­gunta que una per­sona amb una mica de sen­si­bi­li­tat no gosarà mai fer a ningú. Pro­ba­ble­ment perquè la res­posta seria massa difícil, si no es volgués resol­dre amb una frase més o menys vaga, o més o menys engi­nyosa.

El senyor Frank R Young ho té ben clar, en canvi. Ha escrit en el pròleg del seu lli­bre La Ciclo­man­cia: “Aquest lli­bre l’aju­darà a obte­nir tot el que espera de la vida. Li ense­nyarà, pas a pas, com fas­ci­nar els altres amb els seus pen­sa­ments, atreure’ls amb la gràcia de les seves acti­tuds, cen­tu­pli­car la potència mus­cu­lar només amb la volun­tat men­tal. Com fer néixer un intens desig en les per­so­nes del sexe opo­sat gràcies a la seva mera presència...”

Els qui tin­guin aquests objec­tius vitals estan, doncs, d’enho­ra­bona. L’art de la fas­ci­nació està al seu abast. Deu ser molt bonic, això de tenir la gent fas­ci­nada. Penso que fas­ci­nació té una arrel que lliga amb “fas­cio”, o sigui feix –fei­xisme– i fas­ci­nar seria una cosa sem­bla a afei­xar, dis­po­sar d’una colla de per­so­nes estre­ta­ment lli­ga­des en fei­xos. Acon­se­guir la immo­bi­li­tat dels altres –i encara millor una immo­bi­li­tat admi­ra­tiva– gràcies a la nos­tra corda fas­ci­na­dora.

És una satis­facció que demana molta volun­tat, i segu­ra­ment molts sacri­fi­cis. Con­ver­tir-se en un gran fas­ci­na­dor em sem­bla que seria una tasca massa fei­xuga –i torna a sor­tir el feix!– per a la majo­ria de la gent que ens hem ave­sat a dis­per­sar-nos en temp­ta­ci­ons tan diver­ses i poc pres­ti­gi­o­ses com mirar el fut­bol per tele­visió, gra­tar-nos el cla­tell quan ens pica, no enviar “christ­mas” per Nadal, etc. Dubto que cap lli­bre pugui ja encar­ri­lar-nos pels glo­ri­o­sos camins de l’èxit social.

D’altra banda, con­fesso que d’altres mera­ve­lles que m’ofe­reix –més encara: que em pro­met solem­ne­ment el senyor Young– no m’atra­uen gens: com obli­gar qui ens ignora osten­to­sa­ment a obser­var-nos amb molt d’interès. O bé: com saber el que fa la muller o el marit a 3.000 km de distància. Com saber on es troba el seu millor amic o el seu promès quan s’han sepa­rat de vostè. El senyor Young patro­cina un “saber policíac” i una influència coac­tiva que no lli­guen gaire amb la supo­sada feli­ci­tat que garan­teix aquest lli­bre. Passo també de l’“apretón de manos elec­tri­zante” i d’“atraer a las per­so­nas como una flor atrae a las abe­jas”.

Cal ser just, però. Hi ha coses de les que anun­cia el senyor Young, que són molt bones. Com lle­gir un lli­bre tan­cat, com dis­sol­dre un núvol, com saber la història d’un objecte estrany tenint-lo sim­ple­ment a la mà. Veri­ta­bles delícies, pura poe­sia. I el súmmum: crear objec­tes que seran en l’espai una pro­lon­gació de la ima­gi­nació; objec­tes que es mou­ran o par­la­ran segons la meva fan­ta­sia, i que faré aparèixer i des­a­parèixer a volun­tat.

Si no fos que ja fa temps que ho prac­tico, com­pra­ria el lli­bre.