Hortènsia Beauharnais i l’oblit

Napoleó, el gran tirà cors, que va fer i desfer països, va escampar la seva família com a renovats reis i prínceps titelles dels nous regnes europeus que ell va conquerir primer i va reconstruir, al seu gust, després. Pràcticament totes les monarquies europees actuals hi estan emparentades. Però, en aquesta memòria d’un instant, tan importants com Napoleó són els Beauharnais.

Bonaparte, després de l’execució del vescomte de Beauharnais pel Terror, es va casar amb la seva vídua, Josefina. Els Beauharnais tenien una filla, Hortènsia (i un fill, Eugène), que Napoleó va afillar-se primer i, després, va suggerir que es casés amb el seu germà Lluís, amb la qual cosa va aconseguir una filla cunyada. La parella va rebre de regal de noces el Regne d’Holanda, que no va ser suficient per mantenir el matrimoni, que es va separar uns anys després. Fins i tot aquí l’inevitable Talleyrand hi és present: es va enamorar d’un fill natural seu, Charles de Flahaut, ajudant de camp de Murat. No va ser l’únic amant, el tsar Alexandre I de Rússia també va comptar-se en la seva llarga llista de conquestes.

En l’esfondrament napoleònic, Hortènsia, però, va romandre fidel a l’emperador i, obligada també ella a exiliar-se, va comprar un petit castell al cantó suís de Thurgau, a la vora del Rin: Arenenberg.

Allà, Hortènsia, al més pur estil rousseaunià, va crear un petit paradís on filòsofs, músics i literats van fer estada. L’arcàdia del llac de Constança, on el mateix Chateaubriand va passar llargues temporades. “No és l’home qui atura el temps, és el temps qui atura l’home”, va deixar escrit en les seves Memòries d’ultratomba. Una casa de camp amb espais oberts i una habitació coqueta amb un tendal de ratlles blanques i blaves, amb vinyes i terrasses, gossos i vaques, i des d’on a estones la vista sobre el llac devia recordar a Hortènsia les costes de la Provença. Un instant de pau, després d’una vida tan convulsa. Un regne privat i bucòlic, perfectament domèstic, més culte i més dominable que el dels Països Baixos, i on el seu fill, Carles Lluís Napoleó Bonaparte, anava creixent. Hi va viure gairebé vint anys.

La mort de Napoleó II, fill de Napoleó i l’emperadriu d’Àustria, Maria Lluïsa, i la dels seus tiets i germà gran van convertir Carles Lluís en l’hereu del bonapartisme. Elegit el 1848 president de la II República Francesa, no en va tenir prou i no va trigar ni tres anys a fer un cop d’estat i proclamar el Segon Imperi. El desastre de la guerra francoprussiana el va condemnar i el va portar a l’exili. Napoleó III va regnar divuit anys.

S’havia casat amb Eugènia de Montijo, amb qui va tenir un fill, el futur Napoleó IV (mai reconegut per la República Francesa), que, educat en l’exili anglès, va allistar-se a l’exèrcit britànic. Va morir, enfilat per una fletxa zulú, en la guerra de Sud-àfrica. L’emperadriu Eugènia, que havia passat tants estius al castell de la seva sogra i on el seu marit va ser tan feliç, es va convertir arran de la mort del seu fill en una ombra que es movia maquinalment entre Biarritz i una casa de camp a Anglaterra. Arran de la seva mort, va llegar Arenenberg, l’arcàdia feliç al cantó de Thurgau. “A França l’oblit no es fa esperar”, afirma Monsieur de Chateaubriand. A Catalunya, tampoc.