La unitat d’Espanya

Sentim, aquests darrers anys i particularment aquests darrers mesos, exclamacions –i brams– sobre la unitat d’Espanya. Els riscos per a la unitat d’Espanya, els perills per a la unitat d’Espanya, els enemics de la unitat d’Espanya, les manifestacions per la unitat d’Espanya... Molt bé. Tota aquesta cridòria va dedicada a la preservació de la unitat de l’Espanya d’avui i de demà, però el que no se sent són reclamacions, exigències, accions... per a la reunificació de l’Espanya d’ahir multiescapçada. Vejam. L’Espanya –de fet Castella– de principis del segle XVII incloïa Portugal, independent des de la guerra –aquí anomenada dels Segadors (1640)– que per a ells va representar la independència. En el balanç d’aquest mateix conflicte, hem d’apuntar-hi, per a Espanya, a més, la pèrdua de la Catalunya del Nord. I dic “Espanya” per fer-ne via: eren Castella i Aragó, en espera d’una Espanya –la que tenim avui– que no va arribar fins després del 1714. No sabem de ningú que es proposi, i proposi, recuperar Portugal, el Rosselló i companyia. Tornem a l’Espanya que fins a principis del segle XVIII incloïa Gibraltar, des de llavors britànica; l’última vegada que, durant el franquisme, es va reclamar el Gibraltar espanyol devia ser la darrera, perquè a aquests reclamadors, durant aquesta darrera restauració borbònica, no els hem vist ni en forat ni en finestra. Fins al segle XIX, Espanya també era bona part de l’Amèrica Llatina. Va ser durant el vuitcentisme que un rosari de països van anar guanyant la independència d’aquesta Espanya ja mutilada. Ah –algú pot dir–, això eren colònies i és “lògic” que s’anessin independitzant; bé –respondríem–, si era tan lògic, per què hi va haver guerres, la darrera a Cuba? En aquest darrer cistell, hi podem posar també les Filipines, molt espanyoles des del segle XVI. I Guinea, més o menys espanyola des del segle XVIII, que és independent des del 1969, i el Sàhara, que, després d’un segle d’espanyolitat, és abandonat per Espanya de manera vergonyosa fa quatre dies. L’actual cridòria unitarista espanyola aparentment adopta un posat ofès, indignat, furibund, perquè –venen a dir– algú vol posar fi a una entitat, Espanya, que s’ha mantingut immutable, monolítica, etc., al llarg dels segles. I no és veritat.