El llegat de Núñez a la ciutat

Josep Lluís Núñez ha tornat a les nostres vides. Que ningú s’esveri perquè el fet té una explicació d’allò més terrenal, com és que gràcies a un documental de TV3 aquell personatge carregat de poder, i arestes, ha recuperat vigència mediàtica cinc anys després de la seva mort. Periodísticament, el producte és bo, notable i tot. A partir d’entrevistes a diferents figures més o menys pròximes, es fa un retrat no edulcorat de l’expresident del Barça i magnat del totxo a parts iguals, que forçosament ha de ser esbiaixat i parcial. Perquè per pura lògica diguem-ne mercantil, o d’interès de pantalla, les quatre entregues de la sèrie se centren molt en la seva faceta com a mandatari culer, mentre que d’altres trets no menys importants de la seva biografia –el de constructor, per exemple– són ressenyats més de passada. I aquí és on val la pena aturar-se. Perquè Josep Lluís Núñez és un subjecte protagonista en la vertebració de la Barcelona que emana del tardofranquisme de Porcioles i companyia. I no és exagerat dir que la petja que ha deixat en l’urbs actual, ja sigui en forma d’edificis que porten el seu nom escampats a tort i a dret com per les barrabassades que va arribar a perpetrar, mereix ser objecte, també, d’un judici públic a posteriori que anotem com a pendent.

L’opacitat sol ser una companya de viatge habitual en aquestes figures que es mouen en terrenys pantanosos. Per tant, furgar en els seus dominis no és feina fàcil. Segons va publicar, però, en el seu dia Nació Digital, el 2018 el hòlding empresarial de Núñez va declarar tenir 12.000 places de pàrquing en propietat a Barcelona, 55 naus industrials, 700 habitatges, 60 edificis sencers, uns 250.000 metres quadrats d’oficina i una ingent borsa de sòl urbanitzable per desenvolupar. Un petit imperi aixecat amb els anys i sobre el qual hi ha infinitat de preguntes a fer-se. I ni aquest de TV3 ni altres documentals equiparables encara hi han pogut, o sabut, trobar resposta. I un dels interrogants més crucials, potser, és fins a quin punt la presidència del Barça va ser una drecera que Núñez va utilitzar, o no, a l’hora de tirar pel camí del mig per fer negocis.

Però, més enllà de sospites, sí que tenim algunes certeses que el temps ha posat en el seu lloc. Una és que el també conegut com “el rei de les cantonades”, per la seva astúcia a l’hora d’olorar que dels xamfrans de l’Eixample se’n podria treure suc, va ser un constructor sense gaires manies a l’hora de posar en risc el patrimoni arquitectònic de la ciutat en pro d’aixecar blocs d’habitatge o el que fes falta. La Casa Trinxet, una obra modernista de Puig i Cadafalch que va ser enderrocada el 1967, n’és un dels testimonis documentats. La Golferichs n’hauria pogut ser un altre, si no hagués estat per un moviment veïnal que no va escatimar esforços per salvar-la. Perquè aquest és un dels altres llegats que Núñez ha deixat a la ciutat, el fet d’haver despertat una consciència ciutadana davant certes actituds, que va ser capaç, també, d’aturar aquell pla Barça que anhelava convertir els voltants del Camp Nou en una mena de Port Aventura.

En resum, ben tornat a les nostres vides, president. Perquè, certes coses, convé no oblidar-les i, encara menys, perdonar-les.