Polítics que informen

Les xar­xes soci­als s’han con­ver­tit per als polítics locals, espe­ci­al­ment per als alcal­des, en l’apa­ra­dor on expo­sar amb bus­cada imme­di­a­tesa tant les actu­a­ci­ons reals com els pro­jec­tes que mai no sor­ti­ran del calaix, però que poden aju­dar a pres­ti­giar la feina del govern. Cada cop hi ha més neces­si­tat per part de les admi­nis­tra­ci­ons, per peti­tes que siguin, de ges­ti­o­nar, i també con­tro­lar, la infor­mació que les afecta i d’inten­tar, en la mesura que sigui pos­si­ble, que majo­ritària­ment sigui posi­tiva. Els ajun­ta­ments han abo­cat diners i esforços cada cop més grans a crear equips de comu­ni­cació que no només es dedi­quen a redac­tar la tra­di­ci­o­nal nota de premsa, sinó també a afe­gir-hi el vídeo pro­mo­ci­o­nal diari de l’alcalde o alcal­dessa en què s’adre­cen al ciu­tadà, a publi­car-lo a la xarxa en el moment idoni perquè tin­gui la màxima reper­cussió social i, fins i tot, a acon­se­llar-lo tant amb el to que ha de tenir el mis­satge com amb la roba que ha de dur perquè la imatge sigui la cor­recta. Els peri­o­dis­tes, si no ho érem ja, ens hem con­ver­tit en per­so­nat­ges moles­tos que pre­gun­tem massa i bus­quem tres peus al gat perquè sovint no ens con­for­mem amb la infor­mació polida i neu­tre que ens donen i volem anar un pas enllà. I no parlo pre­ci­sa­ment de fer peri­o­disme d’inves­ti­gació, que pot gene­rar cer­tes inco­mo­di­tats, sinó en el sim­ple fet d’acon­se­guir con­cer­tar una entre­vista o que el polític de torn es posi al telèfon per acla­rir un con­cepte o ampliar una infor­mació. Abans d’arri­bar-hi, hau­rem d’haver superat els fil­tres de mil i un asses­sors que hau­ran valo­rat si cal o no aten­dre’ns. Sem­bla que llui­tar con­tra el peri­o­disme incòmode quan aquest no rema a favor del polític de torn s’ha con­ver­tit en el joc de moda. Però, no cal exa­ge­rar, perquè no es tracta de cap nove­tat. Infor­mar amb rigor mai no ha estat un camp de roses i la relació entre peri­o­disme i política sem­pre s’ha mogut entre la neces­si­tat i l’ani­mad­versió. Tot i això, par­lar d’ene­mics crec que seria exa­ge­rat, dei­xem-ho en salu­dats amb una certa con­fiança. Però tam­poc massa.