L’Horta de Lleida i la lluita de la perifèria

El govern d’una ciutat se situa normalment al seu centre. Però el futur d’una ciutat, el seu destí, les batalles que decidiran dramàticament la seva orientació els anys següents, sempre es juga als seus marges. Per exemple, les grans transformacions de Barcelona s’han covat sempre en la seva perifèria, des del seu gir cap al mar fins a la substitució dels antics barris industrials per hotels i edificis d’oficines pensats per al nou capitalisme de turisme massiu globalitzat i emprenedoria deslocalitzada, desnacionalitzada i desclassada.

A Lleida, les batalles importants també tenen lloc a la perifèria. I, en aquest moment, no és gens clar qui les està guanyant. De fet, ni tan sols sembla que els generals sapiguen quines guerres hi estan lliurant. L’intent de convertir la ciutat en una capital comercial a base de grans vies i espais comercials a la perifèria s’està allargant tant que té el risc que els canvis socials deixin aquestes àrees sense compradors presencials abans d’haver-se enllestit. També la incapacitat d’articular un discurs de veritable integració urbana amb els estrangers està donant lloc a situacions grotesques, amb governs suposadament progressistes enviant els musulmans a resar a la perifèria industrial o havent d’aplacar plataformes veïnals que rebutgen els equipaments d’estrangers perquè ja fa uns anys, amb el rebuig de l’oratori del carrer Nord, la mateixa Paeria va apostar per normalitzar i cedir davant d’aquests discursos en lloc de combatre’ls.

On no hi ha polígons a mig fer, els límits de Lleida són també difusos. La capital de Ponent és envoltada d’una gran àrea agrícola, l’horta, on encara treballen un miler aproximat de pagesos i hi viuen unes cinc mil persones, en cases aïllades –torres, en diuen aquí– envoltades de fruiters, granges, horts i magatzems agrícoles on s’apilen caixes de fusta de cooperatives, tractors rovellats i el llegat emocional i identitari de diverses generacions pageses. L’horta és un laberint de camins asfaltats, plens de revolts a causa d’innumerables particions i intercanvis de terrenys d’aquesta planúria humida des de les boiroses èpoques d’Indíbil i Mandoni, i també és un laberint de regs i canals que convergeixen en aiguamolls on nien espècies ben diverses.

Un espai així seria l’enveja de qualsevol ciutat. El fet que la revolució industrial passés de puntetes per Lleida ha permès que el passat agrícola sigui ben viu. Ara, la granja Pifarré, regentada per tres germans que l’estan convertint en motor cultural i de patrimoni de l’horta, acaba d’editar un preciós mapa didàctic, obra de l’il·lustrador Juanjo Barco amb l’assessorament del director del Museu de l’Aigua, Marc Sans. L’horta ja surt al mapa, amb objectius pedagògics. En altres ciutats, això ho hagués fet un patronat de turisme o una Diputació astuta. Però l’ha hagut de fer la societat civil posant-hi ganes, enginy i lluita allà on no arriben ni l’estratègia ni l’interès institucionals.