Som 10 milions
El dimoni ‘Camacuc’
Enguany farà quaranta anys que la revista Camacuc s’edita des de Paiporta perquè els xiquets valencians es puguen iniciar a la lectura en la seua llengua i des d’un punt de vista autocentrat. Per a commemorar aquesta fita, els executius de l’espanyolisme d’extrema dreta i de dreta extrema que governa quasi totes les institucions han posat en marxa una persecució per a esborrar la publicació de totes les biblioteques. El primer acte de fe es va oficiar a Borriana i aquesta setmana n’hem tingut un altre a Montserrat.
Per descomptat, Camacuc no és l’únic objectiu d’aquesta ira censora, però sí que sembla que hi tenen fixació especial. I és que, és clar, que els Imaginautes, la tribu de Cap Indi, Pasqualet, Ximet, Vampi o Pumbi facen veure als més menuts que la seua llengua és tan vàlida com qualsevol altra, que tenen una història pròpia com a valencians o que es planten en defensa de la diversitat sexual, el feminisme o contra l’assetjament…, tot això converteix el dimoni Camacuc en la influència més nefasta que poden rebre, evidentment.
La revista Saó, degana de les publicacions periòdiques en la llengua pròpia al País Valencià, que varen impulsar en 1976 un grup de cristians progressistes i valencianistes, n’és una altra, de les candidates al foc purificador. Demostrar amb cada número que ix al carrer que no som una província castellana més, sembla que és també una altra heretgia mereixedora d’una crema simbòlica –per ara– de llibres i de lletres impures i sedicioses. El mateix terme de País Valencià, de fet, no en queda impune, i, doncs, l’espanyolisme també ha llançat un globus sonda en forma d’amenaça de prohibició.
La paradoxa és, tanmateix, que aquesta ofensiva no forma part, com era habitual, d’una campanya planificada de cortines de fum per a desviar el debat polític. No negue, tot i això, que puga funcionar en aquest sentit o que tinga també aquest objectiu, sinó que no ha sorgit ni ha nascut així. El PP que mana ara com ara és el PP del zaplanisme 2.0, que té com a prioritat ficar la mà a la caixa i no perdre el temps amb batalletes. En aquest sentit, aquest escenari és més profund i més perillós, perquè el que representa és l’Espanya de 2023, l’Espanya més ferotge i més agressiva de les últimes dècades, que ha encetat un nou cicle al crit d’“A por ellos” i que ara vol sang i fetge. I els valencians, com sempre, som el seu primer objectiu, la baula més dèbil amb qui acarnissar-s’hi.
L’altra paradoxa –i la més preocupant– és que aquest escenari ha trobat el valencianisme polític majoritari en una deriva més espanyolitzadora que mai, amb Compromís que, ara com ara, és invisible com a integrant del grup de Sumar i com a suport del govern de Díaz. La societat civil, el valencianisme de base, haurà d’organitzar la resistència, doncs. Hi ha qui, després del KO de la pèrdua del govern progressista de la Generalitat, no va tornar a la trinxera perquè no se n’havia anat mai. Aquest és, per tant, el seu moment.