El cost de decisions polítiques

Entenc l’emprenyada que devia portar per dins la tinenta d’alcalde Cristina Andreu quan va anunciar que una sentència ara ja ferma obliga l’Ajuntament de Girona a pagar 2,2 milions d’euros a la família Forné, propietària de l’edifici que hi ha al xamfrà entre el carrer Bisbe Lorenzana i el carrer Barcelona. L’antiga Seat davant de la desgraciadeta plaça d’Espanya, és a dir la plaça de davant de l’estació. Entenc l’emprenyada i valoro molt positivament les reunions que han fet ja amb la família Forné per tal de trobar una solució que permeti que l’edific acabi sent públic. I entenc que Cristina Andreu, que fa set mesos que està al capdavant de l’àrea estigui emprenyada perquè pel pressupost del 2024 l’Ajuntament de Girona dedica 900.000 euros a polítiques d’habitatge, 450.000 a compra, 350.000 a sòl per edificar i 100.000 a ajudes a la rehabilitació. Emprenya voler fer coses, no tenir diners i veure com ara 2,2 milions van a unes butxaques particulars d’un edifici que continua sent propietat privada.

Alerta, la família Forné tenia tot el dret del món quan va veure, el 2008, que Ajuntament i Generalitat, rebaixaven el sostre edificable del seu edifici de 7.825 metres quadrats a 5.380. El motiu era clar. L’edifici que en dèiem de la Seat, el garatge Forné, va ser construït per l’arquitecte Joan Maria de Ribot el 1957 i està inclòs a l’inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. El COAC va alertar del seu valor. Molts profans no li sabem veure, però la solució de façana lleugera o mur de cortina de la façana central, era la primera vegada que s’utilitzava a Girona. A més, hi ha la famosa rampa helicoïdal que organitza l’edifici i que cal protegir, com també les dues façanes laterals. La família va defensar el que era seu, i ara rebrà 4,5 milions, la meitat pagada per l’Ajuntament i l’altra, per la Generalitat.

La gran pregunta és per què no es va intentar negociar en aquell moment. Ara la família està disposada a trobar una sortida. Però diuen que quan es va produir la decisió no hi va haver diàleg sinó ordeno y mando i es van veure obligats a anar als jutjats, que els han donat la raó. I és clar, això ens porta al xalet Tarrús, la protecció del qual va costar a l’Ajuntament de Girona 1,4 milions perquè va negociar una rebaixa dels 2,4 amb què s’havia d’indemnitzar el propietari a canvi d’una edificabilitat que encara no s’ha executat. O al mercat de Santa Eugènia, que va costar més de 670.000 euros perquè la figura urbanística aplicada no era la correcta.

Són molts diners. Si els experts creuen que el garatge Forné calia catalogar-lo, no seré jo qui els porti la contrària. Però com a ciutadà pots pensar que era millor pactar una solució abans de tirar pel dret. O preveure el cost. Tirar pel dret, el 2008, ha costat a l’Ajuntament, és a dir als ciutadans, gairebé 3,7 milions, més els 2,2 de la Generalitat. Més advocats i costes judicials. Molts diners, massa. I tenim dret a preguntar-nos què es va fer malament. Ni l’actual govern recorda qui governava llavors. Carai, potser cal dir que no es van fer bé les coses el 2008 ni tampoc després. Com diu el meu amic Narcís Genís, és el que té fer les coses d’un plumasso.