Intimitat o relacions?

Els humans tenim un pen­sa­ment més con­tun­dent, molt meny borrós, quan fun­ci­o­nem amb dico­to­mies: permès/pro­hi­bit, bo/dolent, exces­siu/insu­fi­ci­ent, etc. Això és ben carac­terístic dels nens petits, que encara no supor­ten res­pos­tes del tipus “actua segons el que seria cor­recte fer” sinó que més aviat volen que se’ls digui: “No pots fer això!” Quan es creix moral­ment ja no tot resulta tan nítid i apa­rei­xen els “pot­ser”, “també” o “depèn de...”. Ens passa això, en l’àmbit de l’antro­po­lo­gia filosòfica, quan ens qüesti­o­nem què som o qui és el nos­tre jo: més enllà del meu cos i sen­sa­ci­ons pre­sents, hi ha alguna cosa? Ales­ho­res el pen­sa­ment no sol ser ni dicotòmic, ni frívol, ni sim­ple.

A 1r de Bat­xi­lle­rat, als ins­ti­tuts, encara s’estu­dia filo­so­fia: quan es tracta el tema de la ment i del jo, el currículum pro­posa un àmbit temàtic (“Què és l’ésser humà?”) i un parell d’ítems: “La sen­si­bi­li­tat, l’emo­ti­vi­tat i les facul­tats cog­ni­ti­ves en l’anàlisi de la iden­ti­tat per­so­nal” i la “Valo­ració del paper de la consciència i el llen­guatge en l’estruc­tura psi­co­somàtica de la iden­ti­tat”. Insis­teix en la “iden­ti­tat”, tot i que –cer­ta­ment– els manu­als de text n’expli­ci­ten força més qüesti­ons, com la “dis­so­lució del sub­jecte” (Fou­cault), el monisme mate­ri­a­lista (La Met­trie), el dua­lisme car­tesià, l’incons­ci­ent de Freud o la des­co­berta de la “nar­ra­ti­vi­dad” (Rico­eur). Seria massa llarg par­lar de tot això aquí.

Em vull cen­trar en dos punts d’actu­a­li­tat: (a) queda prou lloc, avui dia, per a la “inti­mi­tat” del jo? i (b) podríem esde­ve­nir pures “rela­ci­ons”? I, com a con­seqüència, ¿què vin­cula inti­mi­tat i rela­ci­o­na­bi­li­tat? En el recent període nada­lenc ha tor­nat a haver-hi una explosió d’interac­ci­ons amb fami­li­ars –o bé amb per­fec­tes des­co­ne­guts– i un bom­bar­deig de dades de l’àmbit digi­tal. M’he pre­gun­tat: ¿queda lloc per a la inte­ri­o­ri­tat o tot és gale­ria, rela­ci­ons, apa­ren­ces?

Plató estava con­vençut que pen­sar era una mena de con­versa callada amb nosal­tres matei­xos, fent ús de con­cep­tes i parau­les: el jo era inte­rior, el pilo­tava l’ànima; i amb els altres el que hi ha és un diàleg, sem­pre des del jo. En canvi, en la moder­ni­tat, amb Hume, el “jo mateix” queda reduït a allò que supo­sem rere el feix fluc­tu­ant de les nos­tres per­cep­ci­ons. Hi ha altres teo­ries sobre qui o què seria el jo: la memòria, una emergència espi­ri­tual des de la vida orgànica, el cos mate­rial, etc.

Tot i estar envol­tats d’estímuls, fins i tot als racons més íntims de la llar, cada humà “viu amb ell mateix”, si no ha per­dut el seny. Sabem qui som i n’esde­ve­nim cons­ci­ents: quel­com hi deu haver, tant si som platònics com empi­ris­tes radi­cals moderns. A més, gau­dim de força esto­nes de soli­tud, d’auto­co­nei­xe­ment, de trac­tar el jo, ens agradi més o menys. I emprem el nos­tre cos, expe­ri­men­tem certa lli­ber­tat d’acció i d’experiències i exer­cim una volun­tat sor­gida de dins, encara que siguin tan sols desit­jos. Ens sen­tim únics i vius, men­tre –per exem­ple– no ens esclafi sob­ta­da­ment un ele­fant.

A la vegada, també ens vin­cu­lem amb altres éssers, sobre­tot “humans”: simpàtics o fas­ti­go­sos, valents o men­ti­ders, atrac­tius o vul­gars, eixe­rits o cínics. I tenim llis­tes de con­tac­tes, likes a les xar­xes, acords o pac­tes, és a dir, rela­ci­ons de dife­rents tipus. D’alguna manera, les rela­ci­ons vis­cu­des –fins i tot molt inten­ses, de tipus emo­ci­o­nal, físic, espi­ri­tual– també són de nosal­tres. Ara bé, diria que s’estén una crisi pandèmica d’ofe­ga­ment del tre­sor de la “inti­mi­tat” en les “rela­ci­ons” que tenim, sovint fugis­se­res: força gent se sent, de facto, sola; els com­pro­mi­sos esde­ve­nen dèbils o interes­sats; neces­si­tem cons­tant­ment “fer plans”, de qual­se­vol estil, per fugir de l’avor­ri­ment, i patim no poques angoi­xes.

Amb el ‘boom’ de la comu­ni­cació a distància, la digi­ta­lit­zació de tot ple­gat i la tec­ni­fi­cació dels con­tac­tes, pot­ser hem frac­tu­rat l’equi­li­bri entre el jo i el que m’envolta, cosi­fi­cant les rela­ci­ons, que esde­ve­nen mers vin­cles amb màqui­nes o objec­tes, lluny de l’escalf humà. Només sent éssers amb una iden­ti­tat i inte­ri­o­ri­tats sòlides poden adqui­rir sen­tit les múlti­ples rela­ci­ons: cal no con­fon­dre-les amb les nos­tres “llis­tes de con­tac­tes”, els “inputs de dis­tracció” o amb “mini­vin­cles emo­ci­o­nals”. Penso que paga la pena recu­pe­rar la noció de “per­sona”, defu­gint tant abs­trac­ci­ons genèriques (com el con­cepte “ésser humà”) com reduc­ci­o­nis­mes estadístics (con­cepte tècnic “indi­vidu“, entès com a datum i ges­ti­o­nat algorítmi­ca­ment). Al cap­da­vall, la pre­gunta antro­pològica torna a ser: qui soc i què en faig, de la meva vida, quins són els vin­cles del meu jo.