Microexpulsions i ‘gentrifugació’

Un dissabte qualsevol, com avui, us convido a provar de seure a l’hora del vermut a fer el que tradicionalment es fa a l’hora del vermut, que no és altra cosa que un vermut, en una terrassa, per exemple, de la plaça de la Concòrdia de les Corts. No és que sigui difícil de trobar un lloc per seure, que també. Això entra dins dels peatges de la gentrificació assumits abans de decidir de seure a fer un vermut allà. El problema és que no us el deixaran fer si no demaneu algun plat de la carta. Perquè sou euros amb potes.

—Que podem ajuntar aquesta taula? Ara vindran uns amics.

—Menjaran alguna cosa?

Últimament no parlo amb el seu estómac.

N’hi ha per aixecar-se i marxar, però no marxar voluntàriament, sinó marxar expulsat de la plaça i de la ciutat, deixant enrere el vermut acompanyat d’aquell tall de truita punxat amb un escuradents en un tros de pa amb tomàquet triturat i aquelles croquetes que no volies demanar. Microexpulsions de la Barcelona del 2024. No em refereixo als restaurants que deixen parats els plats i els coberts a mig matí per avisar d’entrada que no volen vermutaires. No tothom és així. Sort n’hi ha d’oasis com el bar i el pati del centre cívic Can Deu, però no ho digueu a ningú. Per cada Can Deu, en trobareu cent que us microexpulsaran.

El fenomen no és exclusiu de la plaça de la Concòrdia o de les Corts. Acosteu-vos a la rambla del Raval i proveu de fer una birra en una terrassa qualsevol. Només la podreu fer si demaneu també un plat de la carta (amb honroses excepcions, com el Cafè de les Delícies, però no ho digueu a ningú, tampoc). Trobareu totes les terrasses buides, però si no hi ha xauarma, no hi ha cervesa. Per cada Cafè de les Delícies, uns altres cent us microexpulsaran.

Les microexpulsions són patrimoni de tota la ciutat, igual com la dificultat que tindreu no perquè us atenguin, sinó perquè senzillament us entenguin en català. Sovint es parla dels preus dels pisos de compra o de lloguer —1.171,28 euros al mes de mitjana, més que el sou mínim interprofessional— per constatar que Barcelona és una ciutat cara i que la gentrificació centrifuga els barcelonins, però és que a més de cara i gentrificada, és una ciutat poc amable. De vegades et trobes amb comptadors d’estones, cartellets que et diuen quants minuts pots estar com a màxim en una terrassa. Hi ha qui diu que fins i tot hi ha llocs on no et deixen seure si vas sol, és a dir, locals solterofòbics. És clar que existeix el dret d’admissió i els establiments tenen llibertat per posar les seves normes, sempre que les deixin clares d’entrada, cosa que sovint no passa, però és que les normes no deixaran de ser hostils encara que les escriguin amb lletres de neó.

Un dissabte qualsevol, com avui, us desitjo que tingueu tota la sort del món per trobar una terrassa on us atenguin amb amabilitat, no us escurin les butxaques per un simple cafè amb llet, us el deixin prendre sense haver-vos-hi de quedar a dinar, el cafè amb llet sigui bo i, a sobre, us entenguin quan el demaneu.

Un altre dia, si voleu, faig el mateix article lloant tot de locals simpàtics de la ciutat, però el cofoisme no farà menys certa l’existència de microexpulsions en cadena que contribueixen a deshumanitzar la Barcelona que gentrifuga.