Hi ha colònies millors i pitjors

Si hi ha una qüestió d’Estat, aquesta és l’exèrcit. De fet, és la màxima expressió dels nacionalismes: un cos permanent de gent armada que té la missió, suprema i sacralitzada, de defensar una pàtria amb vocació de permanència infinita. La institució és ben coneguda, no cal descriure-la.

Per això l’exèrcit és l’organització que reflecteix més bé la ideologia profunda d’un Estat. Les pel·lícules han popularitzat la forma de funcionar i les motivacions de l’exèrcit nord-americà, multiracial i convençut de portar la llibertat al món des del punt de mira del fusell. És un exèrcit al qual la seva societat imagina salvant la Humanitat, si cal de l’amenaça extraterrestre. Tot plegat, sense prendre’s la molèstia de consultar els suposats beneficiaris i mastegant xiclet.

Al llarg de la història, els diversos exèrcits han anat projectant uns valors i una ideologia. Així ho han anat fent, per exemple, l’exèrcit francès de Napoleó, el mexicà de Pancho Villa o el japonès de l’almirall Yamamoto...

L’Exèrcit espanyol també ha representat i representa uns valors molt concrets. El més important, a banda d’un conservadorisme intens, és un nacionalisme tancat, excloent. Està prohibit parlar-hi res que no sigui castellà i hi ha una desconfiança natural cap a qualsevol ingredient no escrupolosament castellanista.

En l’època que m’hi van obligar a anar, per exemple, estava expressament prohibit que bascos (per por d’ETA) o canaris (era l’època del MPAIAC) s’allistessin als cossos especials. Respecte als catalans, n’hi havia prou amb el menyspreu. Ara, la mort de tres xicots colombians ha recordat que el reclam perquè s’allistin els immigrants és que al tercer any poden accedir a la nacionalitat espanyola. Llatinoamericans i guineans castellanoparlants. En cap cas marroquins, tot i haver patit la mateixa colonització brutal. Queda clar que la ideologia és permanent.