Opinió

Tal dia com avui del 1980

JOSEP MARIA ESPINÀS

Punts de meditació

Costa de creure que tex­tos esco­lars, dedi­cats a la for­mació dels infants, puguin estar plens d’errors. Dos lli­bres i un atlas d’Edi­to­rial San­ti­llana, que aquest curs han estat oferts a les esco­les cata­la­nes –com a les de la resta de l’Estat– incom­pren­si­ble­ment apro­vats pel minis­teri d’Edu­cació i Ciència (amb qui s’asses­so­ren?), diuen, entre d’altres bar­ba­ri­tats que traduïm del cas­tellà:

“Els Piri­neus Cata­lans mai no superen els 3.000 m d’alti­tud”. Res­posta: els superen la Pica d’Estats, Coma-lo-forno, Besi­berri, Tuc de Mulle­res, etc. “L’ali­ne­ació inte­rior (Tibi­dabo) és d’escassa alti­tud, la inte­rior una mica més ele­vada: Mont­seny, Mont­ser­rat…” Una mica? El Mont­seny té 1.200 metres més que el Tibi­dabo. En un esquema d’un d’aquests lli­bres, Mont­ser­rat (1.224 m) és pre­sen­tat més alt que el Mont­seny (1707 [m]). Amb el nom de la Serra del Mont­sant con­fo­nen dues ser­res ben dife­ren­ci­a­des: la del Mont­sant i la de Pra­des. S’ignora la Pica d’Estats, el cim més alt dels Piri­neus política­ment cata­lans, i s’hi posa en canvi el Pic Mont­calm –estra­fet: “Mont­cairo”–, que és més baix i per­tany política­ment a l’Estat francès. La Punta Fer­rosa, tocant a Gar­raf, és con­ver­tida, i mal traduïda, en “Punta del Her­rero”. Etcètera.

* * *

A “La Mari­ana” de Lleida, Josep Vall­verdú glossa admi­ra­ble­ment un fet lamen­ta­ble: els cafès de Sona­dell han “insi­nuat” que els inter­nats al cen­tre ocu­pa­ci­o­nal i de tre­ball Casa Nos­tra, que, des de fa quinze anys, eren feliços freqüentant el diu­menge el cafè, on feien un ver­mut no alcohòlic, no hi com­pa­re­guin més. Ara han de com­prar els refrescs i les gale­tes i fer el ver­mut a la Residència. Mai no havien fet cap mal, i a més van acom­pa­nyats de moni­tors. Era un acte “nor­ma­lit­za­dor”, i es paga­ven el refresc amb els diners gua­nyats tre­ba­llant difícil­ment durant la set­mana. Ara les tau­les que­den lliu­res per als intel·ligents i “tri­om­fa­dors” en la vida que cele­bren el diu­menge amb conyacs i gin-tònics. És l’ús anti­so­cial del “dret d’admissió”, que, com diu Vall­verdú, és un redac­tat hipòcrita, car es tracta del “dret de refús”.

* * *

Un lec­tor es pre­gunta: “L’Estat i l’ajun­ta­ment apli­quen recàrrecs quan la gent no paga els impos­tos, les con­tri­bu­ci­ons, les mul­tes, etc., dins el ter­mini fixat; són una mena d’interes­sos… Però la meva filla, diu, és mes­tra de l’Estat, i encara no li han pagat el sou de setem­bre, ni el d’octu­bre, ni el de novem­bre… ¿Pagarà l’Estat amb recàrrec el seu retard? La Segu­re­tat Social aplica recàrrecs si no s’ingres­sen les quo­tes el mes fixat, però hi ha tre­ba­lla­dors que fa mig any que estan jubi­lats i encara no els han pagat cap mesada de pensió. De què han de viure, men­tres­tant? Ho paga­ran amb recàrrec?…”



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia