Candidatura ibèrica

Malgrat la intencionalitat del flamant candidat d’ERC per mostrar el suport unànime de la direcció del partit a la seva candidatura, la notícia real era que Junqueras declinava ser el candidat, fins i tot si l’amnistia arribava abans del termini legal per presentar-se. No sabem si Junqueras també ha declinat encapçalar les europees. És a dir, no sabem si és un veritable pas al costat d’un dels líders del procés. Aragonès també reafirmava que exhaurirà la legislatura malgrat que la seva proclamació transmet la idea que la precampanya ha començat. Però en paral·lel aquests dies a l’Ajuntament de Barcelona s’està negociant entre PSC, ERC i comuns un nou govern, cosa que fa inimaginable que no hi hagi un intercanvi de cromos amb el pressupost de la Generalitat. Això explicaria el convenciment d’Aragonès que no avançarà les autonòmiques. Tot plegat, si la cosa va per aquí, indicaria la consolidació de l’estratègia per part d’ERC del que anomenen eix social per subordinar, debilitar o posposar l’eix nacional. Junqueras, en canvi, era contrari a pactar res d’estructural amb el PSC a Catalunya. Sí que apostava per fer-ho amb el PSOE de Madrid: la seva idea era intentar suplir el PSC aquí (ja hem vist com ha anat passant al revés). Definitivament s’ha imposat la línia d’Aragonès, que just després del referèndum va ser el primer a dir públicament que s’havia de renunciar a la unilateralitat. Ara parla de “completar” la seva feina “amb una segona legislatura” ocultant com va esdevenir president. Amb qui compta, suposant que es repetissin els resultats –i res ho indica– després d’haver aixecat la camisa a la CUP i a Junts? A què juga ERC amb un nou autoengany diari?