Les mules de la Mola

L’ecologista, l’animalista, la retrògrada..., totes les sensibilitats són respectables sempre que es defensin amb arguments amb un mínim de solidesa. Per això ofèn el meu sentit comú –i espero que el de més gent– l’argumentari que ha esgrimit la Diputació de Barcelona per justificar el tancament del restaurant del cim de la Mola. No sé si s’hi menja bé o no, si el compte pica o no. No hi he dinat mai, ni tan sols he pujat a la Mola. Que el local l’hagi explotat durant 57 anys la mateixa família Gimferrer no em fa fred ni calor, però gairebé sis dècades explotant i, per tant, mantenint i cuidant una peça del romànic català mereix alguna deferència més que una puntada al cul. Revestir la decisió d’arguments mediambientals amb l’explicació que les mules que carreguen la intendència del restaurant deterioren els camins, és simplement ridícul. L’acusació fàcil de la massificació no s’aguanta quan dels seus gairebé 200.000 visitants del 2023 només un 10 per cent es van quedar a dinar al restaurant.

Per aquest camí, aviat no podrem anar a respirar fora de les ciutats, que molestarem pardals, conills i senglars! A la Mola no s’hi pot pujar més que a peu. Això és insostenible? Que potser volen tancar-hi els accessos?, o –pensa malament i l’encertaràs– cobrar per accedir-hi? En l’anomenat pla de futur sostenible de la Mola no he sabut trobar cap actuació incompatible amb el manteniment del restaurant. Si té mancances en termes d’energia renovable, captació d’aigua, generació i tractament de residus, cal reduir el volum del negoci i millorar l’entorn del cim –hi ha dos milions de fons Next Generation per aprofitar–, que siguin condicions per renovar la concessió. Però no. Tancat i punt. Una coça equina a la sensatesa que fa sospitar que l’autèntica raó continua amagada. És des del dogmatisme mediambiental que suma adeptes el negacionisme del canvi climàtic.