Deixar enrere una part de la teva vida

No som conscients de la capacitat que tenim d’acumular coses de tots els colors, formes i orígens fins que no afrontem una mudança. Sobretot si et veus obligada a fer una tria acurada i a desfer-te de bona part del teu llegat material. Ara que ja puc donar un procés d’aquest tipus per despatxat, sospito que soc apta perquè em diagnostiquin un principi de síndrome de Diògenes. Manies de llençar ben poc a banda, escollir quina part de la teva vida deixes enrere és un procés complex, des del punt de vista organitzatiu però també, o sobretot, emocional. T’adones que de la canalla has acumulat el que no està escrit: des del primer xumet al primer pijama, o les primeres joguines, passant per capses i capses on reposen les feines que han anat fent d’ençà que els vas escolaritzar. No has guardat el bolquer amb les primeres caques per miracle. Però no t’ho pots endur tot, així que busques uns patrons de selecció que ningú no té per a tu. El que sí que aprens sobre la marxa és que una mudança conté sempre una porció de dol, però, com a tal, t’ajuda a desxifrar el sentit i el valor real de cada element que empaquetes o que llences. També és una gran oportunitat per fer creu i ratlla, tinguem-ho clar. Perquè darrere cada trasllat s’amaga una muntanya russa emocional. I és que de mudances n’hi ha de molts tipus i la seva classificació depèn dels motius que la provoquin. Pot ser emocionant, o il·lusionant, o també traumàtica –sobretot si ve precedida d’una pèrdua o un trencament–, o fins i tot una barreja de tot plegat. Per sort, les xarxes van plenes de consells sobre com fer una mudança sense tornar-te boja. Això sí, quan acabes et preguntes si aquells que t’aconsellen han fet una mudança en sa punyetera vida.