Les Loles

Avui passejar per Salt no és igual que fer-ho quan jo era petita. Recordo molts camps, pocs edificis i baixar a jugar al carrer, amb la Rosa, filla de la pastisseria Reverter; la Nuri, filla de la llibreria Neus, i la Vicky, filla de la perruqueria Guillaumes. Coneixia quasi totes les veïnes i els veïns, m’agrada saludar-los i parlar-hi. El meu pare, en Pere Vila i Vilahur, era molt conegut, l’empresari saltenc, delineant projectista (ara en diuen arquitecte tècnic) que dibuixava cases confortables. Estimava Salt com no he conegut mai més ningú que ho faci. La seva mare, la meva iaia i també la meva padrina, es deia Lola, un nom curt, diminutiu de Dolors. Segons l’etimologia, significa una dona que suporta les dificultats i aguanta el patiment amb molta resiliència, però també perfila una persona amorosa, familiar i propera. La meva iaia viu guerres, fam i pocs privilegis com a dona, però treballa a la fàbrica tèxtil i és mare cinc vegades. Precisament, aquest és el número de la sort vinculat al seu nom i va parir quatre filles i un fill, el meu pare. Ell se l’estima tant que, l’any 1992, té l’oportunitat de promoure i construir un nou edifici d’habitatges i proposa al seu gran amic, també promotor i pagès amb ànima, en Pere Casellas i Casals, d’aixecar l’edifici amb una escultura homenatge que porti el nom de les seves respectives mares, encàrrec que rep l’escultor Josep M. Corominas. Si ho penso amb el cor, aquesta escultura és un viatge de nostàlgia a la vida tranquil·la de Salt, on la gent para la fresca per compartir bones xerrades o per admirar els colors del cel i descansar, per això dues dones creients i esperançades, assegudes al carrer. M’agrada saber que l’escola bressol El Petit Príncep, de la meva amiga Xus, i alguns CEIP, organitzen sortides de camp per conèixer les escultures. Agraeixo també el projecte a l’escola La Farga per apadrinar aquest obra, cuidar-la i dibuixar-la com a activitat. Més enllà de la forma donada a la pedra i granit de marbre, de color gris verdós, ubicada al xamfrà dels carrers Àngel Guimerà i Pacheco, és un tribut a dues dones amb ànima. Quan tanco els ulls i recordo la iaia, sempre em ve al cap el seu somriure, el seu vestit de flors i aquella cançó tan dolça de “les petites formiguetes a l’estiu”, que em cantava. Algú va dir que els carrers sempre seran nostres, doncs aquesta cançó sempre serà nostra.