No al ridícul número quatre

El 1986 el poble de Catalunya va ser cridat a manifestar la seva opinió en referèndum en què es va preguntar als ciutadans si volien, o no, formar part de l’OTAN. Vam anar-hi i vam votar que no, però com que els espanyols van votar que sí ens vam haver d’aguantar i assumir el contrari del que havíem manifestat democràticament.

Dinou anys més tard, el poble català va tornar a ser interrogat a les urnes, aquesta vegada perquè es manifestés a favor o en contra de la Constitució europea. Vam votar que sí, però com que els francesos van optar pel no, doncs, mira, va tornar a decidir-se just en el sentit contrari de la nostra opinió.

L’any passat, un cop més, els catalans vam ser preguntats, democràticament, sobre si estàvem d’acord, o no, amb el text que havia quedat de l’Estatut que, originàriament, un dia havia aprovat el Parlament de Catalunya. Vam votar que sí, però ara es veu que uns magistrats que hi ha a Madrid decidiran que no. Mala sort, un cop més...

En fi, jo no sé quin pla B tenen els partits polítics catalans per a quan passi això, si és que en tenen algun, que ho dubto. Però, pel que més vulguin, que no ens tornin a convocar a un referèndum. Ells potser no, però aquí encara hi ha gent que es creu que el poble català té dret a ser escoltat i, fins i tot, a decidir alguna cosa de tant en tant. Som gent patidora, però, francament, no volem passar pel mateix una altra vegada.

El president Montilla diu que no hem de caure en el desànim ni en el desconcert i que el govern està preparat per afrontar les dificultats. Potser sí, tot i que vés a saber què pot arribar a entendre el govern per “afrontar les dificultats”. No sé, potser sí que són manies, però és que costa de creure que hi hagi cap altre col·lectiu humà al món del qual n’importi menys l’opinió. No, el quart ridícul no, pel que més vulguin.