Descolo... què?

Abans que res aclarir que qui signa aquesta columna està completament a favor de descolonitzar els museus, un concepte, però, que no significa el mateix per a tothom: s’adapta en funció de la roba bruta que cada casa té pendent de rentar i ja se sap que la dels altres sempre és la que fa més pudor. Personalment, per descolonitzar els museus entenc sacsejar de dalt a baix les institucions i manllevar-los els privilegis que han ostentat per imposar les maneres d’explicar la història; per alliberar-los del classisme i l’esnobisme; per qüestionar els seus lligams amb els poders (polític, econòmic, social…)… Tot té a veure, i alhora va més enllà, de posseir unes obres que legítimament no els pertanyen i, en conseqüència, restituir-les. El ministre de Cultura espanyol, el català Ernest Urtasun, diu que és una prioritat del seu mandat, i me’l creuré quan detalli el seu pla d’accions i, sobretot, veiem els diners per dur-lo a terme. És que, gent, això és Espanya, un país on es debat si va ser un imperi espoliador, on el patrimoni artístic que els franquistes van robar als republicans ha estat un tema intocable fins fa quatre dies i on pocs es posen les mans al cap per una pintura exposada al Museu Thyssen de Madrid, propietat de l’Estat, que els nazis van expropiar al seu propietari jueu, als hereus del qual la justícia (espanyola i nord-americana) els ha dit que ni pensar-hi.