El valor de la paraula

Una de les característiques que diferencien els humans de la resta d’animals és la parla, l’articulació de la paraula, la facultat del llenguatge com a expressió del pensament. Deia el filòsof Lev S. Vigotski que el pensament és llenguatge. I aquest llenguatge evoluciona i, amb ell, el nostre pensament. El nostre món abasta allò que podem expressar amb el llenguatge, si hem de fer cas de la famosa frase d’un altre gran filòsof, l’austríac Ludwig Wittgenstein (1889-1951), en el Tractatus Logico-Philosophicus (1918), on diu: “Els límits del meu llenguatge són els límits del meu món.”

La paraula, la facultat d’expressar el pensament mitjançant el llenguatge articulat, tradueix l’essència del nostre pensament i és per això que la paraula té un gran valor. Una paraula en un moment concret pot canviar-nos la visió d’un fenomen o l’estat d’ànim. Ens pot empènyer a actuar d’una manera o d’una altra de ben diferent. Per això és tan important que la paraula o paraules que diem siguin clares i precises en la seva significació.

En la nostra cultura mediterrània, tradicionalment es donava molt de valor a la paraula donada. Expressions com tenir paraula (ser seriós i complidor), donar la pròpia paraula o mantenir la paraula en un tracte (a l’hora de segellar un pacte, per exemple), pertanyen a un model social on la confiança era un valor preuat. Faltar a la paraula, no respectar la paraula donada, era un descrèdit socialment molt greu, que comportava la pèrdua d’estatus i de credibilitat.

La societat actual s’ha fet molt més complexa i allò que abans se segellava amb una paraula donada, ara demana un munt de burocràcia, i potser diversos controls. Amb tot, per als humans, el valor de la paraula continua essent molt alt. És per això que quan assistim a discursos de persones amb responsabilitats públiques que avui diuen una cosa i demà, una altra, segons els convingui, el problema ja no és només de descrèdit, sinó que també fa trontollar els esquemes del nostre pensament. Si a això hi afegim el fet de no conèixer la paraula precisa, d’emprar eufemismes per eludir la paraula exacta (els acords polítics solen ser plens de giragonses eufemístiques, però també molts escrits jurídics, potser volgudament), o simplement tenir un vocabulari limitat, sovint emfàtic (Brutal!, Genial!, Impressionant!) o amb ús (i abús) de superlatius (Interessantíssim!, Boníssim!, Maquíssim!), el fenomen ja té un altre abast. Un abast que implica no només el perjudici de qui ho practica, sinó també per a la societat que ho rep, perquè la limita a l’hora d’emprar expressions genuïnes, amb el consegüent i progressiu empobriment de llenguatge. Els mitjans sovint posen en lloc visible moltes persones amb aquests patrons força accentuats, i això perjudica tothom.

La precisió del llenguatge és un requisit que mostra no sols si el nostre nivell de vocabulari és limitat o no, sinó si també ho és el nostre pensament. Cal apostar per un llenguatge clar, ric i entenedor, començant pels qui tenen una exposició pública, perquè exerceixen una determinada influència i són els qui tenen una responsabilitat més alta.