Núvols

Un belga ha tingut una idea excepcional: fer publicitat als núvols. Si no ho entenc malament, es tracta d’aprofitar els núvols com a pantalles i projectar-hi des de terra imatges o textos publicitaris.

Hi lluita des de fa una vintena d’anys. La lluita és administrativa, perquè tècnicament sembla que ho té resolt. Les autoritats hi van posant obstacles i es basen sobretot en la pertorbació que aquestes projeccions podrien causar en el trànsit aeri. Diuen que el projector hauria d’estar a una mínima distància determinada d’un aeroport, i l’inventor diu que aquesta distància no cal que sigui tan llarga per a garantir la seguretat. L’home és tossut. Al meu entendre el govern belga s’equivoca entrant en aquest joc, i ja fa temps que hauria hagut de publicar un decret prohibint, ras i curt, la publicitat als núvols. Potser els ha fet vergonya una llei amb aquest títol.

La idea és ben bona, des del punt de vista publicitari. En països de nebulositat constant, vol dir disposar d’una enorme i permanent pantalla de televisor sobre els caps de la gent. Els preus d’aquests anuncis “es posarien pels núvols”. També és cert que es tracta d’una publicitat inestable, perquè els núvols van i vénen, i si plou es deu “liquidar” l’anunci, però el belga ho deu tenir tot estudiat.

La idea és bona, però inadmissible, és clar. No hem pogut evitar l’abús publicitari en el paisatge i hem espatllat visualment camps i boscos; la Generalitat hauria d’establir un pla d’ordenació que impedís alguns atemptats evidents contra el respecte que mereix la natura. Per ara no ha prosperat la publicitat sobre el mar, després d’algun intent que provocà protestes. Ara toca provar-ho amb els núvols.

Observar els núvols és un esectacle de privilegiats. I quan dic privilegiats no penso en els qui “no tenen res a fer”, sinó en els qui tenen la sort de no haver perdut la capacitat adolescent d’abstreure’s, en un moment determinat, d’allò que ens volta –i que sovint ens “encercla”– i d’autoconcedir-se una estona contemplativa. Observar els núvols hauria de ser, per als adults, una pràctica periòdica. Acostumar-se a copsar i a definir les formes i els colors canviants. Potser algú ja ho ha dit abans, però jo sempre he vist el cel com una immensa pissarra, i els núvols són els esborradors màgics que van modificant el que hi ha escrit, i al mateix temps van escrivint. Escrivint què? El que cadascú, el que cada contemplador, hi sap llegir. Dit d’una altra manera: la pissarra és també el nostre cervell, i els núvols hi esborren i hi fan néixer pensaments, i records, i preguntes.

Deixeu, per tant, els núvols tranquils. La seva domesticació publicitària seria infamant. Deixeu que continuïn essent “inútils”, que vol dir lliures i plens de riquesa per a qui no sigui ja definitivament pobre.