Poques coses ens arriben a cremar tant

Poques coses m’han cre­mat tant com obser­var que dels diners que pagava reli­gi­o­sa­ment per la hipo­teca del pis i que m’han fet notar l’aigua a tocar del coll, poc més de la mei­tat ser­vien per anar amor­tit­zant la pro­pi­e­tat que duia el meu nom. Tota la resta se l’embut­xa­cava algú altre que m’anava recor­dant, mes a mes, que els bancs mai no et pres­ten diners per la teva bona cara. Sobre­tot si el nos­tre cognom no comença per milio i acaba per nari. Conec tanta gent ofe­gada per la hipo­teca, o pels préstecs de les enti­tats bancàries quan s’han deci­dit a enge­gar un negoci que no ha donat el resul­tat espe­rat, que no és estrany que s’hagi gene­ra­lit­zat un males­tar con­tra aquest sec­tor, difícil d’apla­car. Sobre­tot aquests dies, quan rebem com una punya­lada per l’esquena els titu­lars que par­len de bene­fi­cis rècord de tots els prin­ci­pals bancs i quan ens per­dem contínua­ment entre divi­dends per als acci­o­nis­tes i sous d’un parell de nas­sos per als direc­tius. És obvi que l’eufòria dels ban­quers és inver­sa­ment pro­por­ci­o­nal al cabreig dels seus cli­ents. El que fa més mal, sense comp­tar el que paguem men­su­al­ment en interes­sos, és el poc retorn que el bon moment de les enti­tats té en la soci­e­tat. Al cap i a la fi són empre­ses que ens hau­rien d’estar eter­na­ment agraïdes i que hau­rien de retre més comp­tes. I retre comp­tes no vol dir pre­sen­tar públi­ca­ment els seus números sinó fer una aposta creïble per la res­pon­sa­bi­li­tat social cor­po­ra­tiva (RSC), ofe­rint préstecs amb un interès irri­sori quan es tracti d’un pro­jecte d’inter­venció social, finançant l’habi­tatge social –per tant, des­no­nant menys– o injec­tant diners en l’atenció a la dependència... Si fos així, no ens estal­viaríem gai­res mals de panxa però almenys min­va­ria l’enuig.