Calé, sequera i pebrots

Segu­ra­ment ens en sor­ti­rem junts, que és el tòpic de tota emergència naci­o­nal, enxarpi a qui enxarpi en el govern. El de Pere Ara­gonès no és una excepció. “Supera­rem la sequera gràcies a la col·labo­ració, l’esforç com­par­tit, la pla­ni­fi­cació i les inver­si­ons ben diri­gi­des”, han dit. No és d’ara que en aquest país la pluja no sap ploure. Rai­mon ho canta des de fa 40 anys. La cançó Al meu país la pluja és de 1984. “O plou poc o plou massa. Si plou poc és la sequera. Si plou massa és la catàstrofe. Qui por­tarà la pluja a escola? Qui li dirà com s’ha de ploure? Al meu país la pluja no sap ploure.” Segu­ra­ment, com diu el govern, la col·labo­ració i l’esforç com­par­tit hi faran molt ara que una part del país està en emergència. Però amb calé (tam­poc no tant) i molts pebrots polítics (això sí) tindríem con­nec­ta­des les con­ques inter­nes amb la conca de l’Ebre com fa 60 anys que hi tenim el Ter i el Llo­bre­gat. Les inter­nes tenen una capa­ci­tat d’embas­sa­ment d’aigua de 690 hm³ i avui n’hi ha 109. És l’emergència per sequera. A Mequi­nensa hi ha embas­sats 1.100 hm³ d’aigua. O sigui que beuen a gallet. Com també és per manca de calé i de pebrots polítics que cada any es perd un 25% d’aigua pota­ble per les deficiències de la xarxa. Un 25%! Amb el que s’ha per­dut des del 2014 en teníem per arri­bar al 2027. Però qui és l’alcalde trem­pat que els pocs diners que té per inver­tir els enterra sota terra on cap veí no els veu i els vots no hi crei­xen?