El carnaval o la venjança de les mestres

De petita vivia la setmana de carnaval com la millor època escolar de l’any, almenys fins aquell febrer que em va traumatitzar. Devia tenir 5 o 6 anys i la mare va ser l’única de l’escola que va entendre que la festa arrencava al matí i em va encolomar aquell vestit de cabaret. Ja hauran endevinat que vaig ser l’única nena disfressada de tot l’edifici. Per sort, vaig anar superant el disgust i fins i tot d’adulta he xalat mutant en diferents personatges. Pensava, de fet, que aquesta celebració era dels millors invents de la humanitat fins que van arribar els fills i vaig descobrir el carnaval a l’escola però en la versió de mare. Ara tinc clar que directament és una venjança de les mestres contra nosaltres, imagino que per la llauna que sovint els donem. L’epíleg és la setmana dels manaments. Això rai, tot i que mai faltarà aquell moment en què a les onze de la nit t’adones que necessites un esprai fúcsia per fer el pentinat divertit del dia següent. Després pot ser el torn de la disfressa de lliure elecció –lliure perquè el nen o la nena es pren la llibertat de decidir-se dos dies abans– o de la disfressa relacionada amb una temàtica que t’ordena l’escola. Primera consigna: no us gasteu diners. Per desgràcia, encara no he trobat la botiga on regalen disfresses. Recorre a les manualitats, t’aconsellen com a pla B. Però obliden que hi ha mares, un munt, que teníem la plàstica com a assignatura maleïda i fins i tot ara entenem que el professor ens aprovava per pura llàstima. Que la faci el nen o la nena, et diuen per animar-te. Però és que resulta que el menor ha heretat el teu talent, així que millor suplicar ajuda o pregar perquè en alguna botiga l’exposin a bon preu. I comptar els anys que resten per posar fi a aquesta dolça tortura.