El carnaval o la venjança de les mestres

De petita vivia la set­mana de car­na­val com la millor època esco­lar de l’any, almenys fins aquell febrer que em va trau­ma­tit­zar. Devia tenir 5 o 6 anys i la mare va ser l’única de l’escola que va enten­dre que la festa arren­cava al matí i em va enco­lo­mar aquell ves­tit de caba­ret. Ja hau­ran ende­vi­nat que vaig ser l’única nena dis­fres­sada de tot l’edi­fici. Per sort, vaig anar superant el dis­gust i fins i tot d’adulta he xalat mutant en dife­rents per­so­nat­ges. Pen­sava, de fet, que aquesta cele­bració era dels millors invents de la huma­ni­tat fins que van arri­bar els fills i vaig des­co­brir el car­na­val a l’escola però en la versió de mare. Ara tinc clar que direc­ta­ment és una ven­jança de les mes­tres con­tra nosal­tres, ima­gino que per la llauna que sovint els donem. L’epíleg és la set­mana dels mana­ments. Això rai, tot i que mai fal­tarà aquell moment en què a les onze de la nit t’ado­nes que neces­si­tes un esprai fúcsia per fer el pen­ti­nat diver­tit del dia següent. Després pot ser el torn de la dis­fressa de lliure elecció –lliure perquè el nen o la nena es pren la lli­ber­tat de deci­dir-se dos dies abans– o de la dis­fressa rela­ci­o­nada amb una temàtica que t’ordena l’escola. Pri­mera con­signa: no us gas­teu diners. Per desgràcia, encara no he tro­bat la botiga on rega­len dis­fres­ses. Recorre a les manu­a­li­tats, t’acon­se­llen com a pla B. Però obli­den que hi ha mares, un munt, que teníem la plàstica com a assig­na­tura maleïda i fins i tot ara ente­nem que el pro­fes­sor ens apro­vava per pura llàstima. Que la faci el nen o la nena, et diuen per ani­mar-te. Però és que resulta que el menor ha here­tat el teu talent, així que millor supli­car ajuda o pre­gar perquè en alguna botiga l’expo­sin a bon preu. I comp­tar els anys que res­ten per posar fi a aquesta dolça tor­tura.