Al mig del món

Encara era estiu quan vaig obrir per primera vegada Lo mig del món, de Roser Vernet, i vaig llegir-hi la història del pelinxo, “lo darrer representant de la nissaga dels draps aprofitats”, que podien venir dels llençols o dels eixugamans, de les estovalles o del vell vestit de mudar, i que encara retien un últim servei a l’hort, després de treure’t tota la pols de la casa i de netejar-te els vidres durant anys, espellifats i bruts, per lligar les tomateres a les canyes. Ho llegia en un cafè del barri vell de Salt, molt a prop de casa els avis, on hi havia pelinxos en abundància, molts dels quals obtinguts de les fundes de les màrfegues, dels davantals, dels sarrons d’anar a mercat. Roser Vernet s’hi referia amb una expressió del Priorat que a la Catalunya egocèntrica devaluàvem amb l’ús genèric de drap, que de sobte em va semblar tan poca cosa, tan repolit i poc precís. Si tens un nom fins i tot per a la pelleringa que ha entrat en “l’últim estadi de la seua vida tèxtil”, et mires el món d’una altra manera, les pedres que hi ha, els seus bonys i forats, i més encara com en formes part, com un fil de parrac que s’hi enrama com per la rega de les tomateres. Quan va arribar la tardor, encara tenia el pelinxo al cap, agermanat amb el mocador de cotó que l’avi es treia de la butxaca per cobrir-se la closca lligant-lo amb quatre nusos els dies que feia calor i s’havia descuidat la boina. Ens tenia fascinats, als meus germans i a mi, aquell mocador amb un voraviu de sanefes marrons, totes iguals perquè devien formar par del mateix joc de “pañuelos de caballero” que l’avi es posava per barret. Hauria d’existir un nom també per a aquests mocadors que, en el seu darrer estadi de vida tèxtil, servien per fer riure els nets. Del pelinxo, Vernet n’extreu l’adjectiu espelinxat, que em posa la pell de gallina, perquè hi miralleja amb aquella rialleta ofegada de l’àvia l’eixorivit que ens deia burleta quan ens mudàvem, com un revers arreglat de pelleringa, d’esquinçall, de pellingot. “Espelinxats de la terra, unim-nos!”, crida Roser Vernet encara a l’hivern, quan torno a agafar el llibre, que desprèn olor d’alfàbrega i de justícia, perquè li acaben de donar el premi Ciutat de Barcelona i necessito retrobar aquella pàgina on diu: “Som territoris minerals, bressol de fòssils.”