El bateig popular

Fa quinze dies comen­tava alguns dels sobre­noms que el poble ha donat als habi­tants de mol­tes viles i ciu­tats, i que Soler i Janer ha reco­llit en el lli­bre “Gen­ti­li­cis dels Països Cata­lans”; cadells, escu­a­rucs, pes­ca­llu­nes, etc.

Pen­sava que era un feno­men igual­ment viu, i encara molt més extens, el cos­tum d’iden­ti­fi­car indi­vi­dus con­crets –pres­cin­dint de la seva vin­cu­lació a un poble– amb renoms enor­me­ment expres­sius, renoms que al·ludien a alguna carac­terística per­so­nal, i a vega­des fami­liar. Clas­si­fi­car-los, però, era una tasca pràcti­ca­ment impos­si­ble, o almenys ho creia així. I ves per on, en el número 840 de la publi­cació “Segarra”, del pri­mer de febrer pas­sat, Josep Pedrós Oro­bitg ofe­reix una mos­tra dels gai­rebé tres-cents renoms que ha reco­pi­lat.

Hi tro­bem la Dolo­res dels ous, el Mari­ano de les cabres, en Josep dels pape­rets, el Pet de la fas­sina, en Manel de la fusta, en Magí dels cor­rals, la Ramona plan­xa­dora, la Pepa noia, en Pere de la Creu, en Magí pen­jat, el Quico cam­pet­xano… També hi ha els qui són desig­nats sim­ple­ment per un nom: el Fer­rer llarg, el Fus­ter nou, el Page­set, el Pas­to­ret, el Cadi­raire, el Cla­ve­taire, el Caca­uero, el Marino, el Nunci, el Fus­te­ret, el Plats-i-olles, etc.

Hi ha qui duu un renom d’ori­gen ani­mal: Car­gol, Gui­neu, Llan­gost, Llan­gos­tet, Mos­quit, Gra­nota, Gamba, Moixó, el Par­dal… del qual diu Josep Pedrós que tot i tenir tres repre­sen­tants forts i cepats “si no és amb l’ajut de Déu i d’alguna noia és en camí de des­a­parèixer”. I els qui duen renoms vege­tals: Cirera, Figa, Ble­des, Canya, Lles­ques, Llon­ga­nis­ses, el Pa i all, el Pa i figues, el Tallets…

No em direu que no són veri­ta­bles docu­ments històrics i soci­als l’existència d’uns renoms com cal Gegant i cal Nano, Boca, Cos­te­lla, Panxa, Pan­xe­tes, Pan­tor­ri­llo, Cua, Sec, Manco, Belluga, Gal­vana, Ranci, Ria­lla, Trem­pat, Pan­sit, Cap­blanc, Ros, Rínxols, Esca­be­llat, Escal­dat, Gran­det, Llar­guet, Cal­ces, Redó, Man­te­llina, Parent, Mos­tatxo… i a des­grat de les apa­ren­ces és una cosa molt seri­osa i res­pec­ta­ble dir-se Bep de l’hòstia, Petanàs, Caça-ara­nyes, Bufa­gats, Caga­pa­llers, Petar­ri­nes, Cagó, Mor­rets, Mano­tes, etc.

No hi fal­ten, tam­poc, els més difícil­ment inter­pre­ta­bles: Belo, Cuco, Gotzo, Lepes, Teto, Tix, Toio, que aneu a saber com van néixer i per què, ben al con­trari dels que indi­quen una pro­cedència: el Calaf, el Tar­garí, el Bala­guer, el Txe, el Verdú, l’Ame­ri­cano, el Cubano, el Xino...

De tots, però, n’hi ha qua­tre que tenen tot el dring de la gràcia popu­lar: el Bona nit i bon­hora, el Poca veta, el Pa i pes­se­tes, el Deu cèntims.

Temo que aquest antiquíssim cos­tum bate­ja­dor ja és a les aca­ba­lles. La fami­li­a­rit­zació amb el car­net d’iden­ti­tat i la pro­gres­siva neces­si­tat d’omplir pape­rassa burocràtica són un fre a la cre­a­ti­vi­tat popu­lar. El que seria més trist és que comen­ces­sin a impo­sar-se una altra mena de renoms: l’Iñigo, l’Hom­bre rico-hom­bre pobre, el Fofito, el Carta de ajuste...

Josep Maria Espinàs, el Pipa, l’Arti­claire o el que us pla­gui.