Cadires

Un orto­pe­dista ha dis­se­nyat, a Angla­terra, una cadira “mul­ti­geomètrica” que ha resolt el pro­blema de seure a molts malalts que tenen dolor a l’esquena. Els qui no podien resis­tir més de mig minut asse­guts ara poden des­can­sar en aquesta cadira força hores segui­des. Es tracta d’una cadira que té molts punts de regu­lació, de manera que s’acon­se­gueix un bon con­tacte entre la cadira i els diver­sos punts del cos, tot al llarg de la columna ver­te­bral, els braços, el coll, la pel­vis, etc.

No sé si aquesta cadira ortopèdica serà uti­lit­zada, més enda­vant, en una forma que en podríem dir “comer­cial”; una versió sim­pli­fi­cada, i per tant aba­ra­tida, podria tenir un gran èxit ara que els éssers humans hem deci­dit de seure d’una manera còmoda.

Dic ara, perquè està com­pro­vat que durant segles no hem tin­gut aquesta pre­o­cu­pació. La rigi­desa for­mal de la cadira és una cons­tant en totes les cul­tu­res –en totes les cul­tu­res que uti­lit­zen cadi­res, perquè n’hi ha que la igno­ren. Així com estar aja­gut és una posició subs­tan­tiva, jus­ti­fi­cada per ella mateixa, estar asse­gut s’ha pre­sen­tat gai­rebé sem­pre com una forma de “no estar dret”, una forma sub­sidiària, o com­ple­mentària, que podríem dir que ha estat inven­tada “refle­xi­va­ment” per l’ésser humà. D’altra banda, era un invent ter­ri­ble­ment pri­mi­tiu fins que no ha nas­cut el dis­seny indus­trial. La cadira ha estat històrica­ment una versió molt poc modi­fi­cada del tronc o la pedra on seia espontània­ment l’home fati­gat o l’home que no havia de fer res que li exigís d’estar dret.

El fet que hagi exis­tit un tipus de cadira social o repre­sen­ta­tiva no ens ha d’enga­nyar sobre l’equi­valència pràctica amb la pedra o el tronc. Des de la nos­tra sen­si­bi­li­tat actual de les gal­tes infe­ri­ors, les cadi­res dels salons isa­be­lins, per exem­ple, són tan incòmodes com seure en un pedrís, o més. Durant gene­ra­ci­ons l’home ha apli­cat a la cadira les modes i les fan­ta­sies orna­men­tals més diver­ses, i hi ha cadi­res que són veri­ta­bles obres d’art. Però no ha tren­cat, diguem-ho així, el mot­lle “men­tal” que ha here­tat de la cadira.

La rup­tura es pro­du­eix en aquest segle. Ha fet cin­quanta anys pre­ci­sa­ment (1929) de la cre­ació de la cadira de Mies van der Rohe bate­jada inter­na­ci­o­nal­ment “cadira Bar­ce­lona”, avui encara per­fec­ta­ment vàlida per la seva línia i la seva como­di­tat. Els dis­se­nya­dors es dedi­quen a pro­jec­tar seients pen­sant no ja en la forma “nor­mal” de la cadira, sinó en la forma “nor­mal” del cos humà. És una revo­lució de con­cepte, a la qual s’afe­geix la uti­lit­zació de nous mate­ri­als. Algu­nes d’aques­tes cadi­res topen amb el cri­teri esta­blert de “bonic” o amb el con­ven­ci­o­na­lisme de l’“estil”.

Com que la columna és la clau de la salut humana, queda un inter­ro­gant en l’aire: ¿és pre­fe­ri­ble a la llarga una cadira anatòmica, que ens “ama­nya­gui” el cos, o una cadira que ens obli­gui a una rigo­rosa ver­ti­ca­li­tat? Segu­ra­ment hi ha tan­tes res­pos­tes com per­so­nes, com cir­cumstàncies, com tipus de vida. Penso ben seri­o­sa­ment que algun dia hi haurà cadiròlegs que ens ense­nya­ran a seure.