El debat que aquí no és possible

Recordo, ja fa alguna dècada, que convidat per Euskal Telebista havia participat en nom d’aquest diari en alguns debats polítics i algunes tertúlies que es feien al País Basc. Eren debats durs però educats en què es podia parlar de tot però en què no tots els partits eren representats. “Quina sort teniu a Catalunya que podeu seure en una taula representants de tots els partits polítics i que aquests parlin obertament”, ens deien quan allà l’esquerra abertzale no podia sortir al cantó del que més endavant en van dir partits constitucionalistes. Allà ara és possible. Aquí, s’ha acabat. Només cal mirar les televisions o escoltar les ràdios. Hi ha temes candents, però és difícil veure junts representants de tots els partits debatent sobre temes com la sequera, els pagesos o el sursumcorda. Pregunto a amics que segueixen en primera línia i em diuen que no hi ha manera d’ajuntar-los fora dels debats electorals, que ja venen predeterminats. Asseure gent diversa per parlar de temes comuns s’ha tornat impossible. I em diuen que si preguntés als partits m’ho negarien, però que és la realitat. I no és que alguns no vulguin seure amb Vox, és que els constitucionalistes es veten entre ells i els independentistes, també. L’excusa pot ser qualsevol cosa. Però no es fa.

La impressió és, doncs, que no es volen trobar per parlar dels grans temes, cosa que abans sí que passava. I que hauria de tornar a passar. Però ara manen les estratègies partidistes o de govern i qualsevol cosa és excusa per no confrontar-se obertament, amb un periodista moderador. Per això vaig trobar excepcional que a Brussel·les Lluís Falgàs aconseguís asseure tots els partits amb representació al Parlament Europeu. Per parlar de Gaza i Ucraïna, però també de la immigració, de l’amnistia i de si el català serà oficial a Europa. El que a Catalunya seria impossible, en Falgàs ho va aconseguir a l’Aquí parlem a Brussel·les. Amb Falgàs al mig dirigint, tenia a un cantó Javi López (PSC), Jordi Cañas (Cs) i José Manuel García Margallo (PP). I a l’altre cantó, Jorge Buxadé (Vox), Júlia Miralles (Catalunya en Comú), Diana Riba (ERC) i Toni Comín (Junts). I, segons m’han explicat, van tenir de públic durant molts minuts el president Puigdemont.

Aquell dia Buxadé només va saludar el periodista i no els altres eurodiputats i va increpar Comín, que li va contestar de manera amable. Cañas continua cridant. Margallo és hàbil, té bones relacions amb Comín i es va permetre felicitar els independentistes per haver posat a ratlla Sánchez. Era abans de la intervenció dels jutges patriòtics. No els explicaré el debat, el poden recuperar de la xarxa o del web de RTVE si els plau. Només he volgut destacar com una excepcionalitat el que hauria de ser normal, també fora de les campanyes electorals i els seus debats. Vaig trucar a Falgàs. Això a Barcelona, seria possible? Va riure i em va respondre una altra cosa, però vaig tenir clara la resposta. Ell la darrera setmana de gener va fer la seva feina i va preguntar i repreguntar. I li va quedar clar que, en aquesta legislatura europea, el català no serà oficial a Europa. Ho va preguntar i Diana Riba va ser sincera.