Què hi fot un pallarès a Barcelona!

Aquest arti­cle està escrit amb un acom­pa­nya­ment de fons musi­cal, en aquest cas una versió tro­bada a l’atzar de la cançó Ros­si­nyol que vas a França inter­pre­tada a l’acordió, amb aquesta peça i també d’altres exe­cu­ta­des amb el mateix ale­gre ins­tru­ment de vent pel Mes­tret de Sant Romà, Josep Miquel Elies, que no va dei­xar anar la pecu­liar caixa de fer sons fins a la seva mort, als 90 anys.

Ofe­reix una certa ins­pi­ració, i afe­geix ale­gria al tecleig, escriure sobre una temàtica con­creta tenint com a fil musi­cal de fons d’una peça que hi vagi a joc i, per la temàtica que ocupa aquest arti­clet, l’acordió, ins­tru­ment naci­o­nal de la mun­ta­nya palla­resa, hi va rodó. En aquest cas, però, la història del ros­si­nyol que emi­gra nord enllà és més aviat una altra; la d’un home que, fa molts anys, va deci­dir mar­xar sud avall, des del seu poble, Isona i Conca Dellà, pre­ci­sa­ment el mateix muni­cipi on va néixer i viure sem­pre el Mes­tret de Sant Romà. El músic al Pallars, afer­rat al seu acordió, als camps d’amet­llers i cere­als, a la seva música i també el seu pai­satge, men­tre els altres en fugien, avall, sem­pre avall, cap a la gran ciu­tat, on tot és dife­rent i les coses sem­blen més fàcils, fins i tot la pos­si­bi­li­tat de gua­nyar-se la vida de mil i una mane­res que no es tro­ben a l’alta mun­ta­nya.

Si en el temps de joven­tut, que és quan toca pren­dre deci­si­ons que mar­quen el futur, en Ramon Roca hagués vist les coses d’una manera dife­rent, la seva vida no hau­ria posat rumb a Bar­ce­lona per estu­diar-hi peri­o­disme i exer­cir-lo durant 40 llargs anys, a Bar­ce­lona no pas al seu Pallars natal. Però va optar per la gran ciu­tat i un pis a l’Eixam­ple i con­ver­tir-se així en un més d’aquests palla­re­sos que quan se’ls escolta amb l’accent ale­gre que els delata pro­vo­quen sem­pre la mateixa reflexió als bar­ce­lo­nins farts d’aquesta Bar­sa­lona tan urbana i tan bilingüe (cas­te­llana i anglesa, evi­dent­ment); què hi fot un pallarès a Bar­ce­lona, tan bé que s’ha de viure a mun­ta­nya al so de l’acordió.

La res­posta la té en Ramon, en la seva experiència vital i en les refle­xi­ons que fa després d’haver escrit el lli­bre El Pallars, opor­tu­ni­tats de negoci, edi­tat per Pro­fit Edi­to­rial. Recor­dant el temps de joven­tut, diu dues coses sobre el perquè del seu arre­la­ment a Bar­ce­lona; la pri­mera és l’evidència que ningú marxa de casa ale­gra­ment: “Si ales­ho­res hagués tin­gut opció al Pallars, m’hi hau­ria que­dat”, asse­vera. La segona s’entén per l’atrac­tiu de la gran ciu­tat: “Un cop hi ets, lògica­ment t’hi que­des”, sen­ten­cia.

Però aquesta tendència de mar­xar del Pallars i dei­xar-hi sols els avis i els seus acor­di­ons pot­ser està can­vi­ant i el lli­bre de Roca, on s’expli­quen 24 empre­ses palla­re­ses que van com un tir, per­met treure una con­clusió clara: les comar­ques de mun­ta­nya són, també, terra d’opor­tu­ni­tats per al negoci. En Ramon explica, amb orgull, que ara comença a pas­sar que dones joves for­ma­des, com ell, lluny de casa, comen­cen a tor­nar al Pallars per fer-hi empresa i gene­rar-hi vida.

Si a més a més les admi­nis­tra­ci­ons hi posen el que cal que hi posin per incre­men­tar la com­pe­ti­ti­vi­tat de la comarca, ales­ho­res sí, tocarà cele­brar-ho, fer festa grossa. I els acor­di­ons que no hi fal­tin.